L’assimilacionisme català, ha conseguit que un tema estrela de la televisio de totes les pasqües, siga la “ancestral” costum catalana d’unes extravagants “mones” de chocolate, transmetent-se indirectament la idea, d’una subsidiarietat de la tradicio de la mona valenciana respecte de la catalana. S’ha aplegat a escriure que “La ‘mona’ es un pastel de Pascua de tradición catalana” (“El libro de la repostería tradicional” de Ávila Granados -2003). Res de nou per atra banda.
En primer lloc, parlarém de la pressunta antiguitat de l’actual “mona” catalana, en relacio a la qual, no hem de calfar-nos massa el cap per a vore, que els catalans no poden alegar massa tradicio, en lo que ara diuen “mones” i que no son mes que falles en miniatura fetes en chocolate, a on es representen sobre tot escenes de contes classics de Walt Disney. Falta que ara diguen (¡tot es possible tractant-se d’alguns catalans!), que ells foren els introductors del cacau chocolater en America i que Walt Disney era descendent d’algun “comte-rei-emperador” català. Aço fa evidenciar a Josep Piera que “La mona de pasqua, en la tradició valenciana, no és com en altres llocs, que semblen petites falles de xocolate”. Els catalans, no obstant, li peguen la volta i Xavier Fàbregas, en “Tradicions, mites i creences dels catalans”(1979) escrigue que “les falles han desenvolupat una escultura de pastisseria, s´han convertit en unes mones de pasqua monumentals”. ¿Hauran vist els catalans als artistes fallers fotografiant les seues “monaes”, mes que mones, per a en acabant fer les falles? ¡I es que hi ha catalans que tenen la cara com un ferro!
Tornant a la serietat, resulta que la primera “mona” catalana representativa d’una escena, es de l’any 1875 i fea alusio a Joan Fiveller, antic conseller barceloní. (“De Reus a Prade i Poblet…” de Josep M. Sugranyes -2001). Curet i Payrot, en “Visions barcelonines: 1760-1860” (1954), concreta un poc mes i diu que l’autor de la “tradicional” mona catalana, fon un confiter mallorqui a qui dien Agustí Massana, qui a mitan sigle XIX, “va adaptar el “ramellet” a les tradicionals mones de Pasqua”, explicant-nos que el “ramellet” eren “figuretes, lluentins i papers de talc multicolors…templets, vaixells, carros triomfals, pagodes, mesquites, fontanes, arcades, grutes fantàstiques, etc”, que “servien de centre de taula en àpats de solemnitat”. (¡mare de deu, quina coentor!). Comprovem per tant, que la “tradicio” de les actuals “mones” catalanes, te la “venerable antiguitat” de ser un “invent” del s. XIX.
Pareix ser, que anteriorment a les falletes de chocolate els catalans feen un pastis, no tan anormal, al que dien “mona”. Que eixa costum ya no existia en 1890, ho llegim en la p 74 del “Bulletí?” de la “Associació d’Excursions Catalana” d’eixe any, a on parlant-se de “La mona de pascua”, es diu que “De mon temps encara estava en ús la antigua senzilla costúm de fer los nins en lo dia de Pascua de Resurrecció, un present d’una coca ab un ó més ous, segons las (sic) possibilitats del Padrí, qui era lo qui acostumava fer lo regalo (sic)”. Pot ser que en la seua desaparicio, influira un atre català, Pedro Felipe Monlau y Roca (1808-1871), qui propugnà la prohibicio de les mones en el seu llibre “Elementos de higiene pública o Arte de conservar la salud…” (1862), escriguent (p. 518) que “Es costumbre en muchos pueblos de España y del extranjero, el comer particularmente por Pascua de Flores unas tortas ó roscas, que en unas partes se llaman ‘hornazo’, y en otras ‘mona’. Consisten en una masa casi cruda, ó mal cocida en el horno, junto con huevos en cáscara. Los huevos que se emplean, además de duros, suelen ser pasados; y en algunos pueblos, á mayor abundamiento, tiñen su cáscara con varias materias colorantes que pueden muy bien hacerse nocivas, impregnando la masa del pan durante su cocción. La higiene pública desea ver suprimida, ó por lo menos reformada, esta costumbre”. Per cert, ara que esta de moda prohibir tot allo que es roin per a la salut, no sobra recordar, que una panchada aixina de chocolate, no ha de ser massa bona per als chiquets i segurament, el mal sicologic de no deixar-los-la menjar, irreversible.
Per als catalans, la “mona”, es una especie d’obligacio de fer un obsequi, en el qual quedar be. I ya se sap que aixo de furgar-se la boljaca, per als catalans, es cosa molt seria. Pere Labernia, en el “Novísimo diccionario de la Lengua Castellana, con la correspondencia Catalana” (1867), en la veu “Hornazo”, traduit com “coca de ous” diu que es un “Agasajo que en algunas partes se hace al predicador el día de Pascua y consiste principalmente en tortas muy adornadas”. Ya hem vist que tambe diuen que era “obligacio” del padri. Podriem preguntar-nos ¿I quina tradicio te que el padri regale una mona? Rogeli Pedró i Fontanet i Carles Solà, contesten la pregunta en “Tradicions santcugatenques” (2004), quan en relacio a “l’obligacio devetllar i cuidar del fillol” escriuen que “No sempre ha estat la mona el simbol d’aquesta tradició. Antigament es tractava simplement d’uns fruits secs ben presentats; mes endavant es col.locaren ous sobre una mena de tortell i se n’hi posaven tants com anys tenia el fillol. Aquest obsequi es deixava de regalar quan l’infant feia la primera comunió o complia dotze anys”. Comprovem que la “tradicio” del regal de la mona per part del padri, tampoc pareix ser massa antiga. Llegim sobre ella en la “Guía y añalejo perpétuo de Barcelona” (1863), a on Cornet y Más, referint-se al “Sábado Santo” (¿no era en Pasqua?), diu que “En este dia el padrino tiene obligacion de comprar á su ahijado una mona”, afegint que es tractava de “un roscon”, que portava “tres, cuatro, seis y aun hasta doce huevos enteros y cocidos en el horno…”. ¿Es normal desficaci tan gran, de posar dotze ous en una mona? ¿No recordal’espectacul de circ en que es convertiren les torres humanes de la muixaranga o “ball de valencians”, quan copiades pels catalans, es convertiren en “castells”? (vore “Notes d´etnologia valenciana. La muixaranga”)
No es dificil convindre, que la facilitat en perdre i desvirtuar tradicions, no es mes que una mostra de falta de raïls. Pero tirant-li morro, els catalans intenten disimular-ho, dient que la mona “al País Valencià…no va evolucionar”, sentencia que escriu Sebastià Gasch en el llibre “Expansió de l’art català al món” (1953), qui segurament, sense haver acabat de dormit alguna mona, escriu sobre “l’escultor que fa escultures que tenen qualitat de mones de Pasqua”. Es un eixemple aplicable al llenguage “cientific” de la filologia catalanera, en relacio a la nostra llengua valenciana. Perque en questio de llengua, hem de saber, que si els valencians mantinguem una paraula com es dia antigament i els catalans no, els valencians nos “fosilitzem” i els catalans “evolucionen”. Quan es al reves, els catalans “conserven les esencies” i els valencians nos “degradem”. Fem lo que fem els valencians, si no coincidix en el català, sempre esta malament. ¿Seran tan alficosos, de creure’s que nos enganyen?
Ara vorem, com alguns catalans estan tan desesperats per apoderar-se de la mona i tindre alguna tradicio propia, que perden la vergonya a mentir descaradament. En el “Viquipèdia” català, en l’entrada “mona de pasqua” es llig que “…el Diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia, ofereix en la seva edició de l´any 1783 la següent definició: “Catalunya, València i Múrcia. La coca o rosca que es cou…”. Puix be, l’any 1783, impres per D. Joaquin Ibarra, es publicà la segon edicio del “Diccionario de la Lengua Castellana compuesto por la Real Academia Española”, en la qual “se han colocado en los lugares correspondientes todas las voces del suplemento” de l’edicio de 1780. En la p 644 de l’edicio, ve la paraula “mona”, que diu: “p. Val. y Mur. La torta o rosca que se cuece en el horno con huevos puestos en ella en cáscara por pasqua de flores, que en otras partes llaman hornazo”. ¿A on esta Catalunya que no la veig? Pere Labèrnia Esteller, no s’atrevi a tant, i en la p. 250 del vol 2 del “Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina” (1840), escriu: “Coca ab ous durs, sencers i cuyts ab ella. Hornaza, y mona p. Valencia y Mur. Ovis ornatus panis” ¡Che!, ¿Nomes Valencia i Murcia? ¿Se li passà Catalunya?
Es significatiu que en el “Gazophylacium Catalano-Latinum” del barceloni Joannes Lacavalleria, de l’any 1696, en la veu “mona”, res diu de la mona de pascua, a pesar de que l’autor es recrea en la mona zoologica, traduint al llati “Mona ó monot; animal salvatge… Lo que es de mona ó o que pertany a mona…Petita mona, moneta…Mona lletja…Petita mona de cua…Petita mona barbuda.” ¿Desconeixia el català Joan Lacavalleria lo que era una mona de Pasqua, a punt d’entrar en el s. XVIII?
Front a mentires i silencis, el valencià Francí de Castellví, en “Les trobes en lahors de la Verge Maria”, (1474), documenta la mona de Pasqua valenciana quan escriu: “Vos dejunas contra•l Satan que•ns mina / ara paschau ab Deu la dolça mona”.
Per aixo, es divertit vore que en l’escrit “Mones de Pasqua. La festa major de la Xocolata” del “Gremi de Pastisseria de Barcelona i Provincia”, escriuen que “De Roma, la denominació, el costum, van passar a Catalunya”. Encara que pensant be, podriem supondre, que els del gremi de Pastisseria de Barcelona, coneixen que en el manuscrit de Copenhague de la “Cronica del moro Rasis”, versió facticia i interpolada per Gabriel Rodríguez de Escabias, s’escriu que “E aValencia le pusieron este nombre los rromanos quando tomaron a España, ca su nombre eraRoma”. (p 294 de la “Cronica del moro Rasis” de Diego Catalán i Soledad de Andrés -1975). Per tant, a on diu Roma, els pastissers catalans, segur, segur, que volien referir-se a Valencia i no a la capital d’Italia.
Vist lo vist, es dificil barallar la possibilitat de que la tradicio valenciana de la mona de pasqua es tracte d’una costum duta pels “conquistadors” catalans de Jaume I. Eixa remota possibilitat es descarta rapidament, sabent que “és un costum desconegut a les illes Balears”, segons nos informa el DCVB i segons llegim en “Els Menorquins de la Florida: història, llengua i cultura” de Philip D. Rasico, a on es diu que “la mona de Pasqua és desconeguda a les Balears”. Ningu en dos dits de cap podria pensar, que els catalans que anaren a la conquista de les Balears, desconegueren una pretesa costum anterior, que per tant, es manifesta com a inexistent. Es posa de manifest, que segurament la “mona catalana”, no es mes que una atra copia d’una costum ancestral propia del poble valencià, sense excloure que tambe puga ser tradicional dels tortosins, poble en qui tantes coses compartim els valencians, sent interessant saber que en la Tesis doctoral de M.Àngels Massip i Bonet (1991), dirigida per Joan Veny, sobre “El lèxic tortosí: història o present”, la paraula “Mona (de Pasqua)” es presentada com a propia del tortosí i d’orige “valencià”.
Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora…” (1609) fa que Joana Pallas diga a Violante “amagau lo valenciá”, perque els castellans, “nos furten les paraules…pera fer farses ab ella”, concloent que “mones son de Valencia, parlant ab reverencia”. Per lo que hem vist, pareix ser, que els catalans tambe son “mones de Valencia”, en relacio a la mona de Pasqua, sent que s’han llimitat a intentar copiar, repetir i desvirtuar.
Per a acabar, s’ha de dir, que la tradicio de la mona de pasqua valenciana, es molt mes que un pastis, per lo que una volta posada al seu puesto a la “mona catalana”, estem en condicions de procedir a l’estudi, de la “Pasqua de la mona” valenciana. Nos durà a conclusions sorprenents.
Font: http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=3888&tit=La
En el enlace "Valencianitza el teu nom" de la página web de la catalanista Academia Valenciana de la Llengua, podemos encontrar la siguiente propuesta normativizadora:
