ELQS en Facebook

Mostrando entradas con la etiqueta Xavier Casp. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Xavier Casp. Mostrar todas las entradas

Sobre la catalanisacio dels nostres toponims: ¿Alboraya, o Alboraia?


El següent escrit o chicotet articul, esta fonamentat en una peticio d’informe sobre el nom, en valencià i en castellà, del poble d’Alboraya dirigit al Deca En Xavier Casp de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) , solicitat pel regidor del PP del que per raons obvies, omitire lo seu nom i llinages. Ademes incloure, els estudis referents a la mateixa qüestio, realisats per profesionals del mon de l’historia i la llengua ( uns afins al PP i uns atres afins al PSOE ) i que tant uns com atres, al final de les proves encontrades documentalment, fan del nom d’Alboraya lo contrari de lo que la documentacio historica diu, o millor dit, fan lo de sempre: “catalanisar-ho” tot.


Dit informe es remonta a desembre de 1996 i en ell, En Xavier Casp i segons la documentacio que consta en la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV, respon al regidor del PP de l’ajuntament d’Alboraya:


“El toponim ALBORAYA apareix documentat des de ben antic i en quantiosos casos, de manera quasi invariable. Es dir, que la forma actual “Alboraya” no es una forma castellanisada i coincidix perfectament en la forma historica i tradicional” (sic)

Com a referencies historiques documentades ne tenim a monto, i que entre atres son les següents:

1. En l’any 1238 apareix documentat el toponim “Alboraya” en lo Llibre del Repartiment en varies voltes, sent la primera en la donacio que el Rei En Jaume-I fa a B. pesador de Tortosa (pertanyent a la Corona d’Arago i no a la llavors inexistent Catalunya -afegit com a nota per l’autor del present articul-): “II iovatas in villa d’Alboraya”. En lo mateix llibre i any , apareix Alboraya en la donacio de Jaume-I al bisbe d’Osca: “locum qui dicitur Alborayatz”. Curiosament, tambe en l’any 1238 en lo Llibre del Repartiment trobem una forma diminutiva del toponim Alboraya: “Alborayet

2. En 1376 trobem documentat el toponim Alboraya en el Real document 488 de l’Archiu del Regne de Valencia.

3. En 1415 trobem Alboraya en l’Impost del Morabatì, en l’Archiu del Regne de Valencia. Mestre Racional, 10870.

4. En 1427 trobem Alboraya en lo memorial dels llocs que paguen per escolta del Llibre Blanch, pag. 362.

5. En 1499 trobem Alboraya documentada en l’obra de R. Ferrer Navarro, Estructura de la población en el Reino de Valencia. Siglos XIII, XIV y XV.

Curiosament i davant la solicitud d’aclarir la valencianitat o castellanisacio del nom d’Alboraya i davant la proposta del grup PS-PV del poble en la qual demanaven cambiar el nom d'Alboraya pel catalanisat d'Alboraia, s’acorda en un ple de l’ajuntament que abdos grups politics majoritaris, emitiren un informe documentat del toponim d’Alboraya, per a que en data posterior i en un atre ple, es volcaren dits informes i acordar la conveniencia o no, de cambiar-li el nom al poble.

Els informes son demoledors en quant a la documentacio encontrada, encara quels del PS-PV, en la capçalera del seu informe, al escriure el nom, ya ho feen en “i” llatina, ficant ALBORAIA (V) . 
A continuacio vorem els informes:
A). L’informe del PS-PV fon el que com a estudi dels castells i torres del ”Pais Valencià”, presentà Vicent Boix en els premis Ciutat de Xativa l’any 1982:

Any 1238: vila, alqueria o lloc d’Alborayeg, prop de Rascanya, Almassera i el mar (Llibre del Repartiment, en variants tals com: Alborayatç, Albohayel, Alborayatz i tambe en BARRAGAN-2)

Any 1240: “via que vadit ad A’lbirayatz “ i “ terres d’Almassera i Alboraaix” (Llibre del Repartiment)

Any 1244: “ Alqueria d’Alborayet, prop Almassera” (Llibre del Repartiment) i

Any 1270: “Alqueria d’Alboraya” (MF-1), ademes s’adjunta l’etimologia del toponim:


- De l’arab /al-burayyaj/ “la torreta”. Es tracta d’un diminutiu masculi de l’arab andalusi (CORRIENTES 5.8.0)


- Segons Escolano “ su antiguo nombre es Alborag o Alboraya; y dieronsele los Moros, por significar entre ellos lo mismo que Torre: que esso deuia ser ella en aquel tiempo”

B). L’informe presentat per el PP es basa en un estudi titulat DOCUMENTOS Y DATOS PARA UN ESTUDIO TOPONIMICO DE LA REGIÓN VALENCIANA, realisat per: Mª Desamparados Cabanes Pecourt, Ramón Ferrer Navaro i Abelardo Herrero Alonso. Ad estos l’escomençen escrivint ALBORAYA (Valencia) i diuen lo següent en castellà, encara que yo ho posare traduit al valencià:

Apareix molt enjor documentat el toponim: 1238 (donacio d’En Jaume-I a B. Pesador de Tortosa) “ II iovatas in villad’Alboraya” (Llibre Repartiment., I, pag.40)

En el mateix any de 1238 (donacio d’En Jaume-I al bisbe d’Osca) “ locum qui dicitur Alborayatz” (id., pag.111)

En l’any 1427 (Memorial dels llocs que pagen per escolta) “Alboraya” ( PEREZ, Llibre Blanch., pag.362

Any 1376 “Alboraya” (Archiu Regne de Valencia., Real 488)

Any 1415 (Impost del Morabatì) “Alboraya” (ARV., Mestre Racional, 10870)

Any 1499 “Alboraya” (FERRER NAVARRO, Estructura).

Sanchis Sivera, recull algunes variants del nom, com “Alborraya”, “ Alborayats”, pero atres son de molta dudosa identitat ab la nostra veu geografica (Cfr. SANCHIS, Nomenclator, pag.29)

En l’any 1238 una forma diminutiva del toponim apariex ya en el Repartiment: “Alborayet”, forma que encontra dos corresponets homonims en Mallorca.

Des d’el punt de vista etimologic n’hi ha que partir d’una base arap molt similara la del toponim anterior: al-burayya “la torrecilla” (ASÍN, Contribuciones., pag.49)

Aço ultim, tambe ho diu Xavier Casp en lo seu informe, es mes, conclou dient: Tant per etimologia com per documentacio historica i tradicio, la forma “Alboraya”, en (Y grega), es la que correspon al toponim en valencià. D’esta manera apareix sempre documentada a lo llarc de l'historia i es la forma que s’ha de mantindre i respectar, sense modificar-la per a adaptar-la a determinada e interessada nova ortografia . Canviar “Alboraya” per “Alboraia” no supon la traduccio al valencià o la valencianisacio del toponim, ya que la forma valenciana des de l’any 1238 es “ALBORAYA”. En este cas els documents no donen lloc a dubtes (sic)
Confiant haver-lo complagut, el saluda atentament,

Firmat: Xavier Casp

Com s’explica, que baix tota una ampla docuemtacio historica i per sort, ben documentada del nom d’Alboraya, uns i atres (PP, PS-PV, BLOC, ERPV, etc, etc), tots, pero tots, es pleguen als dictamens d’un fals consens llingüistic , quan la rao es merament politica, davant els desijos de Catalunya i dels seus acolits i sicaris i dels governs de tanda interessats en lo poder que els dona l’opcio de governar tota una nacio o un estat.

No deixem que mos canvien els nostres toponims i gentilicis tradicionals i que tenim per historics, perque d’aci poquet mos canviaran el nom i els llinages i: els Vicent seran Vicens, els Joaquim, no seran Chimo, sino Ximo, Quim o Quimet, els Giner seran Gener, els Domenech o Blanch seran Domenec i Blanc i segur que Roig sera Vermell.

A hui en dia, encara no sabem per quina rao l’ajuntament del PP en lo seu moment, no va portar al Consell Valencià de Cultura ( CVC ) el tramit definitiu de la solicitud de la “Carta “ acreditativa del toponim d’Alboraya, si be fonts no oficials, diuen que “no era politicament adecuat” ¿Seria perque eixa carta-document -de carácter llingüistic-, la deuria haver fet oficial la catalanista AVLl? i evidentment fer-ho supon reconeixer l’existencia en l’alfabet valencià de la “y” i no, no mes quan representa graficament el so “ñ” –ny- . Seria reconeixer el “yo” i no el “jo”, el “ya” i no el “ja”, “yayo/a” i no “iaio/a” o per si no tenim prou “jaio/a (encara que aci, en correcte valencià convergent, ¿historica i tradicionalment documentat? seria “avi/avia”), yodisme, etc,etc. ¿Sera perque ho deuria haver fet el CVC? que de valencià tambe ne te ben poc i manco encara de cultura valenciana. ¿Seria provocar mes enfrontaments en el sì del PP? No ho se…, el cas es que des de llavors hasda ara, el nom d’Alboraya es com un tros de plastelina, que cada qual i cada qui, li dona la forma que vol, pero cap de tots en la valencianitat que te i que es mereix. En l’actualitat, el ara tambe ajuntament del PP, tampoc ho ha fet. ¡¡QUINA VERGONYA!!




Autor: Federico Bonillo. En lo poble d’Alboraya, a 5 de julio de 2006.
Extret del blog de Russafí.

"Pujol impuso a los valencianos lo que quiso", por Baltasar Bueno

Contrariando nuestros sentimientos y el Estatut d´Autonomia valenciano, el PP valenciano de Zaplana se plegó a los intereses del pancatalanismo.

Zaplana hizo creer a Xavier Casp y la Real Academia de Cultura Valenciana que los valencianistas tendrían asegurados 11 de los 21 puestos, mientras que los catalanistas tendrían 10. Fue todo lo contrario.

Les engañó, no fue así. Es más, en la selección de académicos, procuró que por el lado valencianista hubiese octogenarios y nonagenarios. A Xavier Casp le forzó para que fuera primer presidente de la AVL, con el fin de que el valencianismo no se levantara en armas contra su proyecto. Casp, engañado, aceptó. Más tarde dimitiría, al percatarse de que había sido utilizado.

No importaba a Zaplana y el PP su marcha, la máquina tractora había sido puesta en funcionamiento. Es más, se alegraron, porque así podían manejar con mayor facilidad la AVL. Pronto falleció un académico valencianista, Casp dimitió. Un académico de la cuota del PP era declaradamente catalanista, Pere María Orts, quien escribió un libro a favor de la bandera cuatribarrada. El resto de académicos, tras pasar una fuerte criba por parte de los catalanistas en su selección, se alllanaron con gran facilidad a las pretensiones del catalanismo.

Zaplana estaba feliz, porque había cumplido meritoriamente con el encargo imposición de Jordi Pujol y le había servido en bandeja la estabilidad de Gobierno a José María Aznar, quien se vería apoyado por CIU en Madrid.

El PP había sacrificado la Lengua Valenciana y entregado en el matadero previsto. Unión Valenciana no se opuso a la operación, la consintió, la vio bien.

En las elecciones de 1999, el electorado valencianista le pasó factura a Unión Valenciana, que no sólo había asistido a los funerales del idioma valenciano, también se había encargado de expulsar a su presidente fundador, Vicente González Lizondo, quien murió víctima de los acosos internos que sufrió por parte de destacados dirigentes de su propio partido.

Quedaba en pie solamente el Grup d´Acció Valencianista que sigue firme en sus convicciones y actividades desde que se fundara. En julio de 199 organizó una jornada de reflexión sobre todo lo sucedido, en el hotel Astoria. Desarticulada Unión Valenciana, pasados sus dirigentes al PP, creada la AVL, hacía falta la refundación delvalencianismo político. El encuentro lo presidió una pancarta donde se leía: “No a l´Academia catalanista de la llengua del PP-PSOE”. Se reivindicó un valencianismo político estructurado y organizado, con dirigentes honestos que no se vendieran, ni alquilaran, que no entregaran las señas de identidad valencianas como moneda de cambio a nadie.

Entre los intervinientes en el encuentro estaban Josep Boronat, Chimo Lanuza, Tony Fontelles, José María Guinot, Lola García Broch, Juan García Sentandreu, José Marín, Fran Ribes,… Fue elaborado el “Manifiesto del nuevo valencianismo”, que firmaron los asistentes, a los que se sumaron miles de valencianos, con la intención de dar los pasos precisos para reorganizar el valencianismo político que tan fuertes embates acaba de recibir, no sólo por parte del PSOE y CIU, también vía PP, que siempre se dedicó a desbaratar y marear el valencianismo con el fin de obtener rédito electoral.

Con el nacimiento de la AVL, los políticos, sobre todo los gobernantes, habían frustrado los sentimientos y deseos del pueblo valenciano. La confianza depositada en ellos había sido traicionada. Es la historia de una traición que vale la pena recordar, para que esté viva en la memoria histórica de los valencianos, y para que, a partir de ese conocimiento y conciencia se mantenga viva la llama de la valencianía y el criterio de que la lengua es y la queremos valenciana, sin suplantaciones, ni adulteraciones, viva, dinámica y real, como siempre la ha mantenido el pueblo valenciano sin colegios, institutos, universidades o conselleries de cultura, simplemente en el seno de la familia, de los pueblos, de generación en generación.

Al final de la corrida, Jordi Pujol se había salido con la suya. Desde Cataluña se impuso a los políticos valencianos de uno y otro signo lo que había que hacer. No sólo violentaron la legalidad del Estatuto de Autonomía (artº 7 del Estatuto de Autonomía, 1982), también el patrimonio lingüístico, cultural, de un pueblo, la historia de su más que milenaria lengua, sus más hondos e íntimos sentimientos, su conciencia idiomática.