Saber lo que es defen

17:24 arguments, artículos historicos, catalanismo, catalanismo institucional, selectivitat, valencianisme, valencianismo No Comments

Qualsevol postura, creença o conviccio es respectable. Anem a partir d’ahi. Ara, aixo si, sense dubte pot ser moltissim mes respectable i sobre tot mes llegitima, si es coneix perfectament lo que eixa postura, conviccio o creença significa, inclou, i com no, implica. Perque parlar per parlar es molt facil (i desgraciadament molt freqüent, que li anem a fer), i parlar simplement repetint com a loret lo que s’ha sentit d’uns atres, tambe. Pero s’ha de ser serio i coherent. O, per lo manco, intentar-ho lo maxim possible. No nos estem fent cap de favor a nosatros mateixa, ni tampoc als nostres oyents si parlem sense tindre clar coneiximent de en qué es sustenten les nostres afirmacions i les conseqüencies que poden tindre les nostres ulteriors accions. Una persona que s’embarca en un determinat proyecte ha de saber a on l’ha de dur, i no a soles aixo, mes que tambe ha de fer un chicotet esforç intelectual i multiplicar la seua postura dins de la seua imaginacio per un monto de factors mes, que no son atres que els seus conciutadans o correligionaris susceptibles d’embarcar-se en el mateix proyecte. Despres d’aixo, que veja a vore si la «bona» (anem a supondre que es bona) intencio que el va impulsar a soltar amarres no va a dur-nos a tots a un segur naufragi.  Anem a posar un eixemple molt «viu» en l’actual societat valenciana. Anem a posar com a eixemple el sangrant conflicte llingüistic valencià. Perdoneu els llectors per l’adjectiu de sangrant, si vos pareix molt exagerat, es perque no vos heu parat a pensar en les conseqüencies que la seua resolucio, i ya no resolucio, sino simplement corrompidor sediment pot tindre en el si de la societat valenciana del sigle XXI. O be perque no heu acaparat les suficients senyes per a fer un pressupost del resultat (i conste per favor i davant de tot que yo em considere un simple iniciat). Esta volta anem a dur a examen analitic i futurible una de les dos postures, ¡mal dit!, de les tres postures que hi ha front al conflicte (la tercera sería la postura passota o indiferent ad ell). Anem a examinar la postura catalanista o catalanisadora. Quan u defen l’unitat de la llengua entre valencià i catala, com fan alguns valencians (mes be poquets respecte de la totalitat, pero molt sorollosos), s’estan defenent, recolzant i propiciant moltes, moltissimes coses, i es inconscient i temerari ignorar qualsevol d’elles (o la majoria, com sol passar)...  Creure, intentar practicar i difondre l’unitat de les dos llengües pot ser molt «guai» front a tercers, pot estar molt de moda, pot ser molt «modern», i pot ser molt «d’esquerres». (...¡ya!: que li ho pregunten a la burguesia nacionalista catalana; inicial perfiladora, mantenedora economica i futura beneficiada de tot este follo...) I no se, puc intentar yo tambe imaginar el plaer unioniste-llingüistic que pot sentir un valencià en escriure’s en normativa fabrista en un catala, o inclos en un atre valencià (com quan els barcos es comunicaven codificant en morse)...  Puc algo mes facilment divisar l’excitacio economica que un valencià famelic de diners pot sentir en imaginar-se un orgasme comercial-politic en els rics i prospers veïns del nort, despreciant als «pobretons» i simples conciutadans del sur, desprovists de voraços tentaculs imperialistes... I a tot aço els catalanistes no es posen d’acort ni entre ells. A voltes diuen que el valencià es la mateixa llengua que el catala, a voltes que es un dialecte, a voltes que es una parla del catala.. En fi.. Com tinguen tots els arguments aixina de clars.. Per a començar a aclarir-nos: la sociollingüistica es l’unica disciplina cientifica que pot fer l’intent de catalogar una parla com a llengua o com a dialecte. Aci la llingüistica no pinta res, ya que esta disciplina se dedica a estudiar un sistema llingüistic concret, existent i a descriure’l internament, mai busca relacions del sistema en els seus parlants, en la societat en la que s’engloba o en sistemes llingüistics veïns.  Sociollingüisticament parlant, el fet hipotetic de que valencià i catala foren una mateixa llengua (sociollingüisticament es demostrable que el valencià te clarament MES criteris que el catala per a tindre la consideracio de llengua) no implicaria l’adopcio d’unes normes ortografiques alienes al valencià com son les de l’Institut d’Estudis Catalans.  Segons l’opinio de sociollingüistes no ya valencians ni catalans sino estrangers, el fet de que hipoteticament el valencià fora un dialecte del catala hauria de dur als planificadors de la politica llingüistica a estimular les diferencies entre el dialecte i la suposta llengua mare , i mai a eliminar estes diferencies, que es lo que estan fent aci. O siga, que excusa cientifica ho senc molt pero no en tenen els senyors catalanistes, i em podria estendre fulles i fulles parlant d’aço. Lo que s’està duent a cap es un proces de substitucio i eliminacio de la llengua que ara parlem els valencians. Ni mes, ni manco. ¿Que no? ¿Que son la mateixa llengua? ¿Que catalans i valencians nos entenem? (Nota: el criteri d’inteligibilitat es sociollingüisticament NUL per a diferenciar llengua o dialecte).. Val, molt be, anem a vore..  Aci tenim un fragment lliteral de l’obra del catala Raimon Casellas titulada «Els sots feréstecs» (¿?) que va eixir en l’examen de selectivitat d’enguany, com a proposta de comentari de text, i que van haver de «tragar-se» els pobrets estudiants valencians en l’apartat de «valencià» (a vore on està el valencià...): « Ni empaitats frec a frec per les fogoses preguntes del capellà... Més aviat feien cara d’anguniats i neguitosos, com si els amoïnés i els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que maldava tant como podia per arrencar-los a l’etern ensopiment... »  No em direu que no queda «chulo», «modern» i «cult» dir que aço es valencià... ¿S’ho creuran de veritat els propis professors? Puix be, ahi teniu un eixemple que puc posar yo al voltant de l’unitat de la llengua. A vore quin catalaniste valencià es tan sabut d’entendre que recollons diu en eixes tres llinies. Vinga, listos, sabudets, «cultissims». En fi, ya se lo que em diran... «Però aquesta és la varietat pura de la llengua, ¡oi!... Aquesta no és pas gaire la llengua que parlem habitualment (¡quin descubriment!) ... Aquesta és, de debò, la llengua literària què tenim d’estudiar als instituts; doncs, no la que nosaltres hi utilitzem... al Païs Valencià...» (¿¿¿???) Aixina que eixa llengua se’n passa de culta (de tota manera se’ls reconeix al parlar i escriure cóm s’esforcen per a acostar-se a la seua malentesa «purea llingüistica»). Per aixo es pareix tan poquet al valencià que parla el poble baix, la massa com dirien alguns.Val, molt be... Anem a posar un atre eixemple mes del carrer: Aci tenim el cartelet que anuncia en tabal i dolçaina una interessant oferta en un punt de venda de Telefonica en Castello ciutat: Entri a telespacio i descobreixi més de 200 productes i serveis de Telefònica. Contracti’ls aquí mateix. ¡Fotre! Aço si que per lo manco s’enten una miqueta millor, pero quan intentes pronunciar-ho la veritat es que t’agarra prou la risa. Tambe son molt bonicos els «descobreixi» i el «servei» i que si el «aquí» i el alla. (aquí no es un castellanisme, la mitat de lo que parlem els valencians son castellanismes, pero la llengua «pura» no en te cap.. Ya veeu..).  I yo se lo que em diran, m’ho puc imaginar tambe: Això és la flexió verbal purament barcelonina. Malgrat aquesta avinentesa, l’Institut d’Estudis Catalans ens respecta les formes dialectals als parlants de qualsevol indret del Païs Valencià, ¡oi que si! Vaja, aixina que nos respecten les formes dialectals.. ¡Moltes gracies, senyors dissenyadors de la llengua! ¡No son vostens a sols els «dissenyadors» de la llengua que ha de parlar el poble valencià, a mes tenen el detall d’a soles forçar-nos algunes parauletes, fonetica, lexic i estructures, pero la flexio verbal de moment nos la respecten! ¿Segur? ¿Esteu tan segurs? ¿Per quant de temps penseu que nos ho continuaran permetint els dissenyadors de la llengua? Finalise ya en dos cites que poden quedar molt be com a colofo d’est articul, s’expliquen per elles soles, i segur que a mes d’u li obrirà els ulls sobre la realitat que tenen planejada per a nosatros. Prepareu-vos. «El problema més greu està en la societat que hem de conquistar i no en la llengua, car la major part de les protestes sempre està en el lèxic, l’element més identificatiu, amb la fonètica, i social. Això ha de fer que el lexema s’acoste al poble, que el mot tinga més valor d’intercanvi, d’adhesió i d’identificació.» (Ferrando, 1990, pag. 113) No es pot anar massa de pressa, ben be que ho saben, per aço en el model llingüistic del lexic cal: «tenir present els resultats aconseguits per la normalització llingüística al País Valencià des de 1932-1936, 1960-1980 i des de 1980-1988 amb la literatura, l’escolarització, l’expansió de la lectura literària, i veure quins mots no valencians s’han naturalitzat ja al País Valencià» (Ferrando, 1990, pag. 111). El Sr. Ferrando es un dels «caps pensants» del catalanisme actual dins de la Comunitat Valenciana, i es un dels principals «planificadors» de la politica llingüistica en la que se nos està, se nos vol submergir. I, per a rematar a l’espantat llector, anem en l’ultima: «Crec que és arribada l’hora d’eliminar costums d’accentuació dialectal entre els valencians. Hom comprèn que fa cinquanta anys -per raons tàctiques- convingués accentuar segons la pronúncia valenciana mots acabats en la llengua estàndard en -è, -èn, i -ès. Grafies com ara *vosté, *comprén o *encés resulten innecessàries a l’hora d’ara, quan els milers d’infants valencians escolaritzats en valencià (lligga’s catala) diàriament -si no volen limitar-se als textos «oficials»- amb textos publicats al nord de la Sènia. [...]  Si l’ortografia és arbitrària, i convé que cada llengua dispose -sempre que siga possible- d’una sola forma escrita per a cada paraula, no veig motius per a mantenir grafies dialectals com les marcades adés amb l’asterisc.» (J. Colomina, «La contribució dels dialectes a la fixació d’un model estàndard», 1993, citat en Carbonell, 1995, pag. 46; este llibre està aprovat com a text per al COU en la Comunitat Valenciana. ¿Està tot ya mes clar o encara no està clar? ¿Algu dubta encara del proces de destruccio i substitucio que està sofrint la nostra llengua? ¿Algun pare d’alumne està dispost a quedar-se impassible front a la netejada-reomplida llingüistica-ideologica que li estan fent en el cap al seu chiquet? Ya veeu, ¡nos tenen el futur planejat! ¿Que hi han valencians que volen creure en l’unitat de la llengua i la subordinacio llingüistica (i proximament politica, que es el següent pas)? Puix molt be. Fantastic. Tenen total llibertat per a fer-ho. I es una postura respectable com qualsevol atra.  Ara, que s’atenguen a les conseqüencies. Que sapien que si la politica d’immersio llingüistica en catala continúa en Valencia com fins ara, anem a vore dins d’una dotzeneta d’anys si parlem valencià o quin Frankestein de llengua que parlem. I a vore si dins de 20 o 40 anys, ya no es parla una atra cosa aci que PUR CATALA DE LES MUNTANYES DEL MONTSENY. I a vore si som com ara, una feliç i pacifica Comunitat Autonoma, historic Regne de Valencia, dins de la realitat de l’estat espanyol... O formem obedient i sumissa part dels Països Catalans, i per fi s’ha completat el proces de fagocitacio politic-cultural del poble valencià. ¡En fi!, que cadascu sapia lo que defen, i que s’atenga a les conseqüencies. Yo, per la meua banda, estic i estare de part de la Llengua Valenciana, i mai tindre vergonya de reconeixer-me lo que inevitablement soc, i gustosament em senc, que es VALENCIÀ.

Read More

Sobre la catalanisacio dels nostres toponims: ¿Alboraya, o Alboraia?

10:59 Alboraya, artículos historicos, catalanismo, catalanismo institucional, topónimos, toponims, Xavier Casp 2 Comments

El següent escrit o chicotet articul, esta fonamentat en una peticio d’informe sobre el nom, en valencià i en castellà, del poble d’Alboraya dirigit al Deca En Xavier Casp de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) , solicitat pel regidor del PP del que per raons obvies, omitire lo seu nom i llinages. Ademes incloure, els estudis referents a la mateixa qüestio, realisats per profesionals del mon de l’historia i la llengua ( uns afins al PP i uns atres afins al PSOE ) i que tant uns com atres, al final de les proves encontrades documentalment, fan del nom d’Alboraya lo contrari de lo que la documentacio historica diu, o millor dit, fan lo de sempre: “catalanisar-ho” tot.

Dit informe es remonta a desembre de 1996 i en ell, En Xavier Casp i segons la documentacio que consta en la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV, respon al regidor del PP de l’ajuntament d’Alboraya:

“El toponim ALBORAYA apareix documentat des de ben antic i en quantiosos casos, de manera quasi invariable. Es dir, que la forma actual “Alboraya” no es una forma castellanisada i coincidix perfectament en la forma historica i tradicional” (sic)

Com a referencies historiques documentades ne tenim a monto, i que entre atres son les següents:

1. En l’any 1238 apareix documentat el toponim “Alboraya” en lo Llibre del Repartiment en varies voltes, sent la primera en la donacio que el Rei En Jaume-I fa a B. pesador de Tortosa (pertanyent a la Corona d’Arago i no a la llavors inexistent Catalunya -afegit com a nota per l’autor del present articul-): “II iovatas in villa d’Alboraya”. En lo mateix llibre i any , apareix Alboraya en la donacio de Jaume-I al bisbe d’Osca: “locum qui dicitur Alborayatz”. Curiosament, tambe en l’any 1238 en lo Llibre del Repartiment trobem una forma diminutiva del toponim Alboraya: “Alborayet”

2. En 1376 trobem documentat el toponim Alboraya en el Real document 488 de l’Archiu del Regne de Valencia.

3. En 1415 trobem Alboraya en l’Impost del Morabatì, en l’Archiu del Regne de Valencia. Mestre Racional, 10870.

4. En 1427 trobem Alboraya en lo memorial dels llocs que paguen per escolta del Llibre Blanch, pag. 362.

5. En 1499 trobem Alboraya documentada en l’obra de R. Ferrer Navarro, Estructura de la población en el Reino de Valencia. Siglos XIII, XIV y XV.

Curiosament i davant la solicitud d’aclarir la valencianitat o castellanisacio del nom d’Alboraya i davant la proposta del grup PS-PV del poble en la qual demanaven cambiar el nom d'Alboraya pel catalanisat d'Alboraia, s’acorda en un ple de l’ajuntament que abdos grups politics majoritaris, emitiren un informe documentat del toponim d’Alboraya, per a que en data posterior i en un atre ple, es volcaren dits informes i acordar la conveniencia o no, de cambiar-li el nom al poble.

Els informes son demoledors en quant a la documentacio encontrada, encara quels del PS-PV, en la capçalera del seu informe, al escriure el nom, ya ho feen en “i” llatina, ficant ALBORAIA (V) . 

A continuacio vorem els informes:

A). L’informe del PS-PV fon el que com a estudi dels castells i torres del ”Pais Valencià”, presentà Vicent Boix en els premis Ciutat de Xativa l’any 1982:

Any 1238: vila, alqueria o lloc d’Alborayeg, prop de Rascanya, Almassera i el mar (Llibre del Repartiment, en variants tals com: Alborayatç, Albohayel, Alborayatz i tambe en BARRAGAN-2)

Any 1240: “via que vadit ad A’lbirayatz “ i “ terres d’Almassera i Alboraaix” (Llibre del Repartiment)

Any 1244: “ Alqueria d’Alborayet, prop Almassera” (Llibre del Repartiment) i

Any 1270: “Alqueria d’Alboraya” (MF-1), ademes s’adjunta l’etimologia del toponim:

- De l’arab /al-burayyaj/ “la torreta”. Es tracta d’un diminutiu masculi de l’arab andalusi (CORRIENTES 5.8.0)

- Segons Escolano “ su antiguo nombre es Alborag o Alboraya; y dieronsele los Moros, por significar entre ellos lo mismo que Torre: que esso deuia ser ella en aquel tiempo”

B). L’informe presentat per el PP es basa en un estudi titulat DOCUMENTOS Y DATOS PARA UN ESTUDIO TOPONIMICO DE LA REGIÓN VALENCIANA, realisat per: Mª Desamparados Cabanes Pecourt, Ramón Ferrer Navaro i Abelardo Herrero Alonso. Ad estos l’escomençen escrivint ALBORAYA (Valencia) i diuen lo següent en castellà, encara que yo ho posare traduit al valencià:

Apareix molt enjor documentat el toponim: 1238 (donacio d’En Jaume-I a B. Pesador de Tortosa) “ II iovatas in villad’Alboraya” (Llibre Repartiment., I, pag.40)

En el mateix any de 1238 (donacio d’En Jaume-I al bisbe d’Osca) “ locum qui dicitur Alborayatz” (id., pag.111)

En l’any 1427 (Memorial dels llocs que pagen per escolta) “Alboraya” ( PEREZ, Llibre Blanch., pag.362

Any 1376 “Alboraya” (Archiu Regne de Valencia., Real 488)

Any 1415 (Impost del Morabatì) “Alboraya” (ARV., Mestre Racional, 10870)

Any 1499 “Alboraya” (FERRER NAVARRO, Estructura).

Sanchis Sivera, recull algunes variants del nom, com “Alborraya”, “ Alborayats”, pero atres son de molta dudosa identitat ab la nostra veu geografica (Cfr. SANCHIS, Nomenclator, pag.29)

En l’any 1238 una forma diminutiva del toponim apariex ya en el Repartiment: “Alborayet”, forma que encontra dos corresponets homonims en Mallorca.

Des d’el punt de vista etimologic n’hi ha que partir d’una base arap molt similara la del toponim anterior: al-burayya “la torrecilla” (ASÍN, Contribuciones., pag.49)

Aço ultim, tambe ho diu Xavier Casp en lo seu informe, es mes, conclou dient: Tant per etimologia com per documentacio historica i tradicio, la forma “Alboraya”, en (Y grega), es la que correspon al toponim en valencià. D’esta manera apareix sempre documentada a lo llarc de l'historia i es la forma que s’ha de mantindre i respectar, sense modificar-la per a adaptar-la a determinada e interessada nova ortografia . Canviar “Alboraya” per “Alboraia” no supon la traduccio al valencià o la valencianisacio del toponim, ya que la forma valenciana des de l’any 1238 es “ALBORAYA”. En este cas els documents no donen lloc a dubtes (sic)

Confiant haver-lo complagut, el saluda atentament,

Firmat: Xavier Casp

Com s’explica, que baix tota una ampla docuemtacio historica i per sort, ben documentada del nom d’Alboraya, uns i atres (PP, PS-PV, BLOC, ERPV, etc, etc), tots, pero tots, es pleguen als dictamens d’un fals consens llingüistic , quan la rao es merament politica, davant els desijos de Catalunya i dels seus acolits i sicaris i dels governs de tanda interessats en lo poder que els dona l’opcio de governar tota una nacio o un estat.

No deixem que mos canvien els nostres toponims i gentilicis tradicionals i que tenim per historics, perque d’aci poquet mos canviaran el nom i els llinages i: els Vicent seran Vicens, els Joaquim, no seran Chimo, sino Ximo, Quim o Quimet, els Giner seran Gener, els Domenech o Blanch seran Domenec i Blanc i segur que Roig sera Vermell.

A hui en dia, encara no sabem per quina rao l’ajuntament del PP en lo seu moment, no va portar al Consell Valencià de Cultura ( CVC ) el tramit definitiu de la solicitud de la “Carta “ acreditativa del toponim d’Alboraya, si be fonts no oficials, diuen que “no era politicament adecuat” ¿Seria perque eixa carta-document -de carácter llingüistic-, la deuria haver fet oficial la catalanista AVLl? i evidentment fer-ho supon reconeixer l’existencia en l’alfabet valencià de la “y” i no, no mes quan representa graficament el so “ñ” –ny- . Seria reconeixer el “yo” i no el “jo”, el “ya” i no el “ja”, “yayo/a” i no “iaio/a” o per si no tenim prou “jaio/a (encara que aci, en correcte valencià convergent, ¿historica i tradicionalment documentat? seria “avi/avia”), yodisme, etc,etc. ¿Sera perque ho deuria haver fet el CVC? que de valencià tambe ne te ben poc i manco encara de cultura valenciana. ¿Seria provocar mes enfrontaments en el sì del PP? No ho se…, el cas es que des de llavors hasda ara, el nom d’Alboraya es com un tros de plastelina, que cada qual i cada qui, li dona la forma que vol, pero cap de tots en la valencianitat que te i que es mereix. En l’actualitat, el ara tambe ajuntament del PP, tampoc ho ha fet. ¡¡QUINA VERGONYA!!

Autor: Federico Bonillo. En lo poble d’Alboraya, a 5 de julio de 2006.

Extret del blog de Russafí.

Read More

Las catalanistas tribulaciones de la RAE sobre el valenciano

12:22 artículos historicos, Llengua Valenciana, RAE, redaccio 2 Comments

Joan Ignasi Culla, publicó en Las Provincias el 17/11/2006 este artículo: Las tribulaciones de la RAE.

La Real Academia Española (RAE), en un informe firmado por su director Víctor García de la Concha a petición del Tribunal Supremo, respalda la llamada fórmula Moratinos, con la que el Gobierno se refirió al valenciano para solicitar el uso de las lenguas cooficiales españolas en las instituciones europeas.

Recordemos que la fórmula, presentada en Bruselas en 2004, se refería a la lengua valenciana como la lengua que se denomina catalán en la comunidad autónoma de Cataluña y en la de las Illes Balears y que se denomina valenciano en la Comunitat Valenciana.

En las conclusiones de la autoridad de la RAE, señala que: sin entrar en el problema de fondo que radica en la tan debatida cuestión –casi siempre ajenos al dominio científico (en eso estamos de acuerdo, como luego expondremos)–, de si las variedades románicas que se dan en Cataluña, Baleares y Comunitat constituyen

lenguas diferentes o bien son variedades, más o menos diferenciadas de una misma lengua. No obstante, añade García de la Concha que la formula Moratinos está próxima a la que aparece en la versión actual del diccionario de la RAE: variedad del catalán que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como suya.

Pero lo peor de este informe es cuando apoya su decisión en el dictamen de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), sobre el nombre y la entidad del idioma autóctono, aprobada el 9 de febrero de 2005, en el que reconocía las dos formas de designar a la lengua: la de valenciano, establecida en el Estatut de la Comunitat Valenciana, y la de catalán, reconocida en los de Cataluña y Illes Balears. Lo que demuestra lo que tantas veces hemos denunciado en estas mismas páginas, que el único fin de la AVL es la destrucción del idioma valenciano y la unificación de las lenguas valenciana y catalana, por mucho que, en teoría, nuestro Estatut lo denomine como idioma propio.

En cuanto a la RAE, le está pasando lo mismo que a la AVL, sus decisiones obedecen más a criterios de comisarios políticos, que a decisiones de académicos que tendrían que velar por limpiarla y darle esplendor. A no ser que también la RAE, como su amiga AVL, entienda por limpiar, quitar todos los razonamientos históricos, lingüísticos, jurídicos y sociológicos, por lo que respecta a la lengua valenciana. No nos extrañaría, de continuar el descrédito actual de la Academia, ver sus publicaciones junto a las novelas de vaqueros de Estefanía, o a las de corazón de Corín Tellado, por sus analogías fantasiosas.

Y es que las tribulaciones de la RAE para emitir definiciones o informes son directamente proporcionales a las presiones políticas ejercidas a los encargados de emitirlos. Lo que da a entender que los méritos para ser académicos no corresponden a un currículo brillante e independiente, sino a fidelidades políticas, como si del Tribunal Constitucional se tratase, o de Condes-Pumpidos para resolver temas de terrorismo.

De no ser así, hubiese prevalecido la opinión que correspondía cuando la RAE se regía por cuestiones meramente objetivas y criterios técnicos, fruto de la investigación y del estudio de los profesionales y expertos en las distintas materias que dirigían dicha institución, antes de que sufriese las presiones de los catalanistas en 1971, los cuales obligaron a los académicos de ese momento a cambiar la denominación que reconocía a la lengua valenciana, como lengua propia.

Y cuando digo presiones de los catalanistas, y no fruto del debate científico, es porque así lo reconocieron, entre otros, el cardenal Tarancón o Camilo José Cela, en un informe magistral que recapituló una de las asociaciones de mayor prestigio de la Comunitat Valenciana, la Cardona i Vives de Castellón, y que sabiamente presidía nuestro admirado y recordado mosén Josep Maria Guinot, el mejor lingüista que ha tenido el Reino de Valenciana junto a Fullana.

Seguramente el señor García de la Concha, como muchos catalanistas, no sepa que, de acuerdo con el art. 1.º del Real Decreto del 26 de noviembre de 1926, a la lengua valenciana le correspondía un sillón en la RAE para representarla como lengua independiente. Y así figuraba en el mapa de la revista La Esfera, año XIV, pág. 4, Madrid, 26 de marzo de 1927. Dicho honor recayó en el prestigioso padre Lluis Fullana i Mira, quien en su discurso de ingreso en la Academia el 11 de noviembre de 1928 se burlaba, precisamente, de los que afirmaban que el valenciano y el catalán son una misma lengua.

Tampoco tiene desperdicio el discurso de contestación al pare Fullana que efectuó el académico don José Alemany Bolufer (Boletín RAE, diciembre 1928, pág. 689), en el que, además de darle la bienvenida y reconocerle sus extraordinarios trabajos lingüísticos, insistió en la “confusión de que muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entres los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho,

absorción del segundo por el primero”.

Así como el Boletín de la Real Academia Española, Tomo XXXIX., Cuaderno CLVIII, septiembre-diciembre de 1959, pág. 494, que publicaba la intervención del secretario perpetuo de dicha institución don Julio Casares, en la que se acordaba:

ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia. Y los distintos diccionarios que se editaron en todo el territorio español (incluida Cataluña), en el que se recogía la acepción de la RAE, como fielmente reprodujo LAS PROVINCIAS.

Por todo lo expuesto, es por lo que decíamos que en lo único que estábamos de acuerdo con el señor García de la Concha, sobre el debate de la lengua valenciana, es cuando aseguraba que estaba casi siempre ajeno al dominio científico. Y es que, efectivamente, el problema de la lengua valenciana no es una cuestión científica, ni histórica, ni filológica, sino exclusivamente política. Nadie hasta hace cuatro días se ha cuestionado la identidad de nuestro idioma valenciano, así lo reconocieron nuestros clásicos: Cervantes, Quevedo, Lope de Vega, Juan de Valdés, etc., y catalanes que tuvieron que escribir sus obras en lengua valenciana, porque era la más culta de su época: Eximenis, Bonlabi, Amiguet u Onofre Pou, por ejemplo.

Es una pena que la actual RAE trabaje al servicio de la mentira y de la manipulación. Pero más pena que tengamos que sufragar con los impuestos de todos los valencianos a la AVL, cuando hasta nuestro presidente Camps sabe que es el auténtico caballo de Troya de la lengua valenciana.

Sobre este mismo tema, también encontramos un artículo de la profesora Teresa Puerto, publicado en Diario de Valencia en julio de 2002: "AVL, Ascensión y los listillos de la RAE".

Desde el año triunfal-PSOE de 1982, la memoria histórica nos viene desvelando el peligroso "entrismo-okupa" que la izquierda y los nacionalismos han ejecutado inexorablemente, colocando peones en todas y cada una de las instituciones del estado desde hace dos siglos . Y no estamos sorprendidos de ver que la Real Academia Española de la Lengua se haya inundado de "okupas" polítiqueros cuyo cientifismo y sabiduría interesada habrá que entender desde la obediencia debida , más entregada a los intereses sucursaleros nazi-onalistas que a realidades históricas documentadas.

Desde que entraron en la RAE , Victor García de la Concha y Juan Luis Cebrián , gracias al dedete todopoderoso del emporio Polanco-PRISA-El Pais, y desde que dicho "emporio" editor suscribió en enero del 2001 sus bienavenidos pactos con los nazi-onalistas vasco-catalanes, los valencianos podemos esperar sentados y nos crecerá la barba antes de que estos obedientes servidores-RAE de los intereses finaciero-catalanes osen modificar ni un tilde de la falsa , sectaria, acientífica anti-histórica, manipulada, torticera e inexacta definición actual de la Lengua Valenciana en el diccionario de la RAE.

Una RAE politiquera, versátil, mezquina y manipuladora en lo referente a definiciones de la histórica LENGUA VALENCIANA desde el siglo XIX y siempre glorificadora botafumeira para encumbrar al “infame e infecto dialecte berceloní” al olimpo de neo_catalaní del siglo XX....

Bien está que Ascensión Figueres, Presidenta de la AVL, (de nuestra amordazada lengua), se reuna con los "listillos" de la RAE y haga un poco de ruidito en Madrid para ver si le hacen caso. Pero mientras la Presidenta Ascensión no tome iniciativas de dimensión internacional (pedir un ISBN para la Lengua Valenciana, por ejemplo ), mientras no sea capaz de reclamar en las universidades internacionales más señeras su puesto de PRIMOGENITA de todas las Lenguas Romances robado por un infame dialecto barceloní , mientras no sea capaz de reclamar ante los organismos europeos el mismo tratamiento y protección como cualquier Lengua Minoritaria, mientra no sea capaz de denunciar la condicion de "ferozmente perseguida" por el acomplejado neofeudalismo catalán, mientras no sea capaz de montar el mismo "tinglado"-de-marketing-propaganda-mundial que se han diseñado los superpoderosos editores catalaneros a base de "humo científico" ..., y mientras no sea capaz de exigir una Cátedra de Lengua y Literatura Valenciana , mientras eso no ocurra, los gestitos de Dª Ascensión serán puras pataletas y brindis al sol de cara a la galería. Y no nos los creeremos.

Para lo mucho que cobran nuestros numerosos academícos AVL , NULO es es ruido que arman , y escasa es la información que están ofreciendo al pueblo de su pobre balance, a juzgar por su nulo compromiso y ridículas declaraciones oficiales en temas candentes que tanto interesan a los valencianos, y tras un sobrado tiempo de andadura.

Nos anunciaba Dª Ascensión, tras su visita, que la RAE iba a "revisar las definiciones de lenguas " en su Diccionario y añade que" la reforma se hará de acuerdo con la filología románica internacional"... ¿Cual? ¿la del "tinglado-Juan-Palomo-yo-me-loguiso-yo-me-lo-como que se montadoron Pujol y sus mercenarios en las "international universities", con cátedras-bluff pagadas con el dinero de los españoles ? ¿será esa su falsa romanística internacional ? , ¿atenderá el "listillo" García de la Concha a la clasificación del catalán como "dialecto del provenzal" (pág.14) realizada por el Padre de toda la Romanística europea el alemán Frederic Díez ("Grammatik der romanischen Sprachen " , Bonn 1874) y su alumno Meyer-Lübke ("Grammaire des Langues Romanes"Paris 1890 )...?

Claro que ...¡hay metamorfosis recalcitrantes!. Haciendo historia, hacia 1925 y tras innumerables trabajitos remunerados , premis, guardons, jocs florals, medallas y oropeles pagados por la burguesía nazi-onalcatalanista , este mismísimo filólogo alemán, Meyer Lübke, pegó un vuelco a sus anteriores opiniones y escribió su "Das Katalanische in den Werken..." modificando sus criterios originales para poner al catalán en el podio .... ¡ poderoso caballero don dinero!. Y, por cierto, para su investigación ligüística los nazi-onalcatalanistas le prohibieron a Meyer-Lübke rebasar la línea del Ebro no fuera que , bajando a Valencia, descubriese el gran filón lingüístico de la Lengua Valenciana atesorado en el Reino de Valencia con sus cientos de escritores, gramáticas y diccionarios desde el siglo XI ....

Estos descubrimientos les hubieran echado por la borda los feroces proyectos de conversión del panocho-barceloní en "llengua standard de la Grand Catalunya" y sus pastissos ! .... Y así Valencia quedó fuera del marketing internacional ligüístico. ¡Y se disparó el anexionismo catalanero por absorción/exterminio de lo valenciano! .

¿Le recordará Dª Ascensión a De la Concha que el catalán fue hasta y durante el siglo XIX una menestra anárquica de dialectitos fraccionados sin modelo standard y que fue el muletilla-ingeniero llamado Pompeu i Fabra quien en 1906 el que, cogiendo el dialecto barceloní, y, bajo las inflamadas soflamas de la burguesía nazi-onalcatalanista, lo elevó a la categoría de "lengua standard" ? ¿le recordará que don Miguel de Unamuno , catedrático de ligüística de la Universidad de Salamanca, se burlaba de ese "panocho fabrino" porque , en su ignorancia lingüística, Pompeu habia bastardeado el neocatalán con un sinfín de galicismos ( sortida, petit, aleshores, doncs, ..) ?

¿Le recordará Dª Ascensión a De la Concha que la Lengua Valenciana tenía ya en el siglo XV TODOS LOS CREDENCIALES que necesita una lengua para ser “LENGUA HISTORICA”? : que tuvo una koiné standard ya en sus siglos XIII, XIV y alcanzó su máximo apogeo en el siglo XV de Oro de las Letras Valencianas . Hablamos de un standard con plena autonomía fonética, léxica, morfosintáctica, semántica y con sus más de 10.000 vocablos valencianos genuinos .. ¿Le recordará Ascensión que la Lengua Valenciana publicó , siglos antes que el catalán, una gramática y un diccionario con su "Liber Elegantiarum" , un incunable del valenciano Joan Esteve editado en Venecia en 1472? ¿le recordará que la lengua valenciana tiene una traducción del Kempis y de la Biblia hecha por el Fray Bonifaci Ferrer en 1478, hermano de nuestro Santo Patrón San Vicente Ferrer? ¿le recordará que tuvimos un Siglo de Oro de la Literatura Valenciana con nuestros innumerables clasicos : Roiç de Corella, Jaume Roig, Isabel de Villena, Ausias March, Jordi de San Jordi , Antoni Canals, Joanot Martorell, Luis de Fenollet, Joan Esteve, Miquel Perez, Bernadí Vallmanya , Fray Tomás de vesach, Joan Moreno, Narcis Vinyoles, ..etc.. et... y cientos más.

¿Le recordará Dª Ascensión a De la Concha que valenciano, mallorquín y catalán fueron tres lenguas románicas nacidas del rompimiento del latín , tres hermanas hijas de la misma madre, ... pero que, de las tres, la primogénita, la guapa, la históricamente reconocida fue siempre la ahora tan perseguida Lengua Valenciana? ¿le recordará que el Gobierno de la II República Española creó la Cátedra de Lengua y Literatura Valenciana el 21 de noviembre de 1936 con la firma de Manuel Azaña?

¿Consultará De la Concha las obras de los grandes romanistas de la categoria de Rohlfs, Pierre Fouché, Kaufman, J. Adwiger, J. Entwistle , J. Saröchamdy, B. Weiss, Mourelle de Lema , A. Alonso, Menédez Pidal, Gregorio Salvador,...? Grandes romanistas muchos de los cuales criticaron los errores de método cometidos por Meyer-Lübke y las tesis de su neoclasificación de las lenguas , especialmente después de las investigaciones de Menéndez Pidal que invalidaron muchas de sus conclusiones referentes al catalán .

Y sin embargo.... el pedigrí genuino de la Lengua Valenciana , su abolengo y su categoria histórica sí que fueron reconocidos siempre por estos grandes romanistas independientes e internacionales. Negárselo es negar la luz del sol.

Por mucho que se empeñen los filibusteros del neofundamentalismo catalanista y sus listillos de la RAE.

Rematamos el documento con una carta remitida a la RAE por Xavier Gimeno, miembro de la Asociacio Cultural Cardona Vives de Castello:

Estimados señores:

El motivo de mi carta no es otro que la reciente actuación de la RAE ante el Tribunal Supremo diciendo que el valenciano es un dialecto del catalán. Si esto es realmente así... ¿Porqué hasta los años 70 la RAE decía que el valenciano era una lengua? Durante décadas el diccionario de la RAE afirma que el Valenciano es una lengua y ahora nos dice que no. ¿En qué quedamos señores? ¿Es el Valenciano una lengua que aparece y desaparece? ¿Magia potagia? ¿Estamos ante un caso de milagro lingüístico? Es de risa, berlanguiano. Más bien parece que la RAE, en este aspecto, obra a placer de los más bajos instintos del nacionalismo catalán.

Muchos valencianos no nos olvidaremos de que cuando el nacionalismo catalán quiso "merendarse" a Valencia (lingüística, cultural y políticamente hablando), ustedes les sirvieron nuestra cabeza en bandeja de plata, ya desde principios de los 70, con un cambio de definición que no respondía a ciencia o sentido común alguno.

Después de aquello han seguido luciéndose, sobretodo el Sr. De la Pechina o Sr. de la Closca (Sr. de la Concha, traduciendo su apellido a una lengua, la valenciana, que para ustedes no existe). Con compañeros de viaje como ustedes, dan ganas de pedir la Independencia de nuestro viejo Reino. Sigan ustedes así, que entre todos lograrán que cada día nazca un independentista valenciano. Ciertamente dan ganas de no volver a hablar en castellano en la vida, para mayor gloria de ¿nuestra? RAE. Y eso que me expreso en castellano a diario, pero es de lo que da ganas, la verdad.

Debajo les dejo las gratas opiniones que la última actuación de la RAE ha despertado en Valencia.

Un cordial saludo.

Xavier Gimeno

Castellón de la Plana, 15.11.2006.

• El Informe de la Real Academia Española de la Lengua (RAE) sobre la "Fórmula Moratinos" es un ridículo despropósito que Coalicio Valenciana y la RACV han rebatido contundentemente en el Tribunal Supremo

http://www.elpalleter.com/actualitat/politica/noticies/2006/Comunicadocv08-11.html

• La RAE mantuvo durante años una acepción que reconocía el carácter singular de la lengua valenciana

http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061112/politica/definicion-polemica-valenciano_20061112.html

Notas:

Definiciones de ‘valenciano’ según la RAE:

Art. 1º del Real Decreto de 26 de novembre de 1926: “La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence.”.

Boletín de la Real Academia Española, Tomo XXXIX.-Cuaderno CLVIII, septiembre-diciembre 1959, pag.494, la definición de valenciano era:

Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.

Las últimas ediciones del diccionario de la RAE de 1985 y 1995. En ambas definiciones se dice que:

Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.

Definiciones de algunas enciclopedias:

- Espasa-Calpe, Madrid, 1965, define al valenciano como "lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia (Acad)".

- Enciclopedia Universal Sopena, Barcelona, 1968, "lengua hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia". "Acad.".

Según la Declaración Universal de los Derechos de los Pueblos (Argel, 4 de julio de 1976):

Sección IV. Derecho a la cultura.

Artículo 13.

Todo pueblo tiene el derecho de hablar su propia lengua, de preservar y desarrollar su propia cultura, contribuyendo así a enriquecer la cultura de la humanidad.

Artículo 14.

Todo pueblo tiene derecho a sus riquezas artísticas, históricas y culturales.

Artículo 15.

Todo pueblo tiene derecho a que no se le imponga una cultura extranjera.

Read More

"La mona ¿catalana? de Pasqua", per Agusti Galbis

3:02 artículos historicos, manipulación histórica, mona de pasqua, nacionalismo catalán, redaccio No Comments

L’assimilacionisme català, ha conseguit que un tema estrela de la televisio de totes les pasqües, siga la “ancestral” costum catalana d’unes extravagants “mones” de chocolate, transmetent-se indirectament la idea, d’una subsidiarietat de la tradicio de la mona valenciana respecte de la catalana. S’ha aplegat a escriure que “La ‘mona’ es un pastel de Pascua de tradición catalana” (“El libro de la repostería tradicional” de Ávila Granados -2003). Res de nou per atra banda.

En primer lloc, parlarém de la pressunta antiguitat de l’actual “mona” catalana, en relacio a la qual, no hem de calfar-nos massa el cap per a vore, que els catalans no poden alegar massa tradicio, en lo que ara diuen “mones” i que no son mes que falles en miniatura fetes en chocolate, a on es representen sobre tot escenes de contes classics de Walt Disney. Falta que ara diguen (¡tot es possible tractant-se d’alguns catalans!), que ells foren els introductors del cacau chocolater en America i que Walt Disney era descendent d’algun “comte-rei-emperador” català. Aço fa evidenciar a Josep Piera que “La mona de pasqua, en la tradició valenciana, no és com en altres llocs, que semblen petites falles de xocolate”. Els catalans, no obstant, li peguen la volta i Xavier Fàbregas, en “Tradicions, mites i creences dels catalans”(1979) escrigue que “les falles han desenvolupat una escultura de pastisseria, s´han convertit en unes mones de pasqua monumentals”. ¿Hauran vist els catalans als artistes fallers fotografiant les seues “monaes”, mes que mones, per a en acabant fer les falles? ¡I es que hi ha catalans que tenen la cara com un ferro!

Tornant a la serietat, resulta que la primera “mona” catalana representativa d’una escena, es de l’any 1875 i fea alusio a Joan Fiveller, antic conseller barceloní. (“De Reus a Prade i Poblet…” de Josep M. Sugranyes -2001). Curet i Payrot, en “Visions barcelonines: 1760-1860” (1954), concreta un poc mes i diu que l’autor de la “tradicional” mona catalana, fon un confiter mallorqui a qui dien Agustí Massana, qui a mitan sigle XIX, “va adaptar el “ramellet” a les tradicionals mones de Pasqua”, explicant-nos que el “ramellet” eren “figuretes, lluentins i papers de talc multicolors…templets, vaixells, carros triomfals, pagodes, mesquites, fontanes, arcades, grutes fantàstiques, etc”, que “servien de centre de taula en àpats de solemnitat”. (¡mare de deu, quina coentor!). Comprovem per tant, que la “tradicio” de les actuals “mones” catalanes, te la “venerable antiguitat” de ser un “invent” del s. XIX.

Pareix ser, que anteriorment a les falletes de chocolate els catalans feen un pastis, no tan anormal, al que dien “mona”. Que eixa costum ya no existia en 1890, ho llegim en la p 74 del “Bulletí?” de la “Associació d’Excursions Catalana” d’eixe any, a on parlant-se de “La mona de pascua”, es diu que “De mon temps encara estava en ús la antigua senzilla costúm de fer los nins en lo dia de Pascua de Resurrecció, un present d’una coca ab un ó més ous, segons las (sic) possibilitats del Padrí, qui era lo qui acostumava fer lo regalo (sic)”. Pot ser que en la seua desaparicio, influira un atre català, Pedro Felipe Monlau y Roca (1808-1871), qui propugnà la prohibicio de les mones en el seu llibre “Elementos de higiene pública o Arte de conservar la salud…” (1862), escriguent (p. 518) que “Es costumbre en muchos pueblos de España y del extranjero, el comer particularmente por Pascua de Flores unas tortas ó roscas, que en unas partes se llaman ‘hornazo’, y en otras ‘mona’. Consisten en una masa casi cruda, ó mal cocida en el horno, junto con huevos en cáscara. Los huevos que se emplean, además de duros, suelen ser pasados; y en algunos pueblos, á mayor abundamiento, tiñen su cáscara con varias materias colorantes que pueden muy bien hacerse nocivas, impregnando la masa del pan durante su cocción. La higiene pública desea ver suprimida, ó por lo menos reformada, esta costumbre”. Per cert, ara que esta de moda prohibir tot allo que es roin per a la salut, no sobra recordar, que una panchada aixina de chocolate, no ha de ser massa bona per als chiquets i segurament, el mal sicologic de no deixar-los-la menjar, irreversible.

Per als catalans, la “mona”, es una especie d’obligacio de fer un obsequi, en el qual quedar be. I ya se sap que aixo de furgar-se la boljaca, per als catalans, es cosa molt seria. Pere Labernia, en el “Novísimo diccionario de la Lengua Castellana, con la correspondencia Catalana” (1867), en la veu “Hornazo”, traduit com “coca de ous” diu que es un “Agasajo que en algunas partes se hace al predicador el día de Pascua y consiste principalmente en tortas muy adornadas”. Ya hem vist que tambe diuen que era “obligacio” del padri. Podriem preguntar-nos ¿I quina tradicio te que el padri regale una mona? Rogeli Pedró i Fontanet i Carles Solà, contesten la pregunta en “Tradicions santcugatenques” (2004), quan en relacio a “l’obligacio devetllar i cuidar del fillol” escriuen que “No sempre ha estat la mona el simbol d’aquesta tradició. Antigament es tractava simplement d’uns fruits secs ben presentats; mes endavant es col.locaren ous sobre una mena de tortell i se n’hi posaven tants com anys tenia el fillol. Aquest obsequi es deixava de regalar quan l’infant feia la primera comunió o complia dotze anys”. Comprovem que la “tradicio” del regal de la mona per part del padri, tampoc pareix ser massa antiga. Llegim sobre ella en la “Guía y añalejo perpétuo de Barcelona” (1863), a on Cornet y Más, referint-se al “Sábado Santo” (¿no era en Pasqua?), diu que “En este dia el padrino tiene obligacion de comprar á su ahijado una mona”, afegint que es tractava de “un roscon”, que portava “tres, cuatro, seis y aun hasta doce huevos enteros y cocidos en el horno…”. ¿Es normal desficaci tan gran, de posar dotze ous en una mona? ¿No recordal’espectacul de circ en que es convertiren les torres humanes de la muixaranga o “ball de valencians”, quan copiades pels catalans, es convertiren en “castells”? (vore “Notes d´etnologia valenciana. La muixaranga”)

No es dificil convindre, que la facilitat en perdre i desvirtuar tradicions, no es mes que una mostra de falta de raïls. Pero tirant-li morro, els catalans intenten disimular-ho, dient que la mona “al País Valencià…no va evolucionar”, sentencia que escriu Sebastià Gasch en el llibre “Expansió de l’art català al món” (1953), qui segurament, sense haver acabat de dormit alguna mona, escriu sobre “l’escultor que fa escultures que tenen qualitat de mones de Pasqua”. Es un eixemple aplicable al llenguage “cientific” de la filologia catalanera, en relacio a la nostra llengua valenciana. Perque en questio de llengua, hem de saber, que si els valencians mantinguem una paraula com es dia antigament i els catalans no, els valencians nos “fosilitzem” i els catalans “evolucionen”. Quan es al reves, els catalans “conserven les esencies” i els valencians nos “degradem”. Fem lo que fem els valencians, si no coincidix en el català, sempre esta malament. ¿Seran tan alficosos, de creure’s que nos enganyen?

Ara vorem, com alguns catalans estan tan desesperats per apoderar-se de la mona i tindre alguna tradicio propia, que perden la vergonya a mentir descaradament. En el “Viquipèdia” català, en l’entrada “mona de pasqua” es llig que “…el Diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia, ofereix en la seva edició de l´any 1783 la següent definició: “Catalunya, València i Múrcia. La coca o rosca que es cou…”. Puix be, l’any 1783, impres per D. Joaquin Ibarra, es publicà la segon edicio del “Diccionario de la Lengua Castellana compuesto por la Real Academia Española”, en la qual “se han colocado en los lugares correspondientes todas las voces del suplemento” de l’edicio de 1780. En la p 644 de l’edicio, ve la paraula “mona”, que diu: “p. Val. y Mur. La torta o rosca que se cuece en el horno con huevos puestos en ella en cáscara por pasqua de flores, que en otras partes llaman hornazo”. ¿A on esta Catalunya que no la veig? Pere Labèrnia Esteller, no s’atrevi a tant, i en la p. 250 del vol 2 del “Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina” (1840), escriu: “Coca ab ous durs, sencers i cuyts ab ella. Hornaza, y mona p. Valencia y Mur. Ovis ornatus panis” ¡Che!, ¿Nomes Valencia i Murcia? ¿Se li passà Catalunya?

Es significatiu que en el “Gazophylacium Catalano-Latinum” del barceloni Joannes Lacavalleria, de l’any 1696, en la veu “mona”, res diu de la mona de pascua, a pesar de que l’autor es recrea en la mona zoologica, traduint al llati “Mona ó monot; animal salvatge… Lo que es de mona ó o que pertany a mona…Petita mona, moneta…Mona lletja…Petita mona de cua…Petita mona barbuda.” ¿Desconeixia el català Joan Lacavalleria lo que era una mona de Pasqua, a punt d’entrar en el s. XVIII?

Front a mentires i silencis, el valencià Francí de Castellví, en “Les trobes en lahors de la Verge Maria”, (1474), documenta la mona de Pasqua valenciana quan escriu: “Vos dejunas contra•l Satan que•ns mina / ara paschau ab Deu la dolça mona”.

Per aixo, es divertit vore que en l’escrit “Mones de Pasqua. La festa major de la Xocolata” del “Gremi de Pastisseria de Barcelona i Provincia”, escriuen que “De Roma, la denominació, el costum, van passar a Catalunya”. Encara que pensant be, podriem supondre, que els del gremi de Pastisseria de Barcelona, coneixen que en el manuscrit de Copenhague de la “Cronica del moro Rasis”, versió facticia i interpolada per Gabriel Rodríguez de Escabias, s’escriu que “E aValencia le pusieron este nombre los rromanos quando tomaron a España, ca su nombre eraRoma”. (p 294 de la “Cronica del moro Rasis” de Diego Catalán i Soledad de Andrés -1975). Per tant, a on diu Roma, els pastissers catalans, segur, segur, que volien referir-se a Valencia i no a la capital d’Italia.

Vist lo vist, es dificil barallar la possibilitat de que la tradicio valenciana de la mona de pasqua es tracte d’una costum duta pels “conquistadors” catalans de Jaume I. Eixa remota possibilitat es descarta rapidament, sabent que “és un costum desconegut a les illes Balears”, segons nos informa el DCVB i segons llegim en “Els Menorquins de la Florida: història, llengua i cultura” de Philip D. Rasico, a on es diu que “la mona de Pasqua és desconeguda a les Balears”. Ningu en dos dits de cap podria pensar, que els catalans que anaren a la conquista de les Balears, desconegueren una pretesa costum anterior, que per tant, es manifesta com a inexistent. Es posa de manifest, que segurament la “mona catalana”, no es mes que una atra copia d’una costum ancestral propia del poble valencià, sense excloure que tambe puga ser tradicional dels tortosins, poble en qui tantes coses compartim els valencians, sent interessant saber que en la Tesis doctoral de M.Àngels Massip i Bonet (1991), dirigida per Joan Veny, sobre “El lèxic tortosí: història o present”, la paraula “Mona (de Pasqua)” es presentada com a propia del tortosí i d’orige “valencià”.

Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora…” (1609) fa que Joana Pallas diga a Violante “amagau lo valenciá”, perque els castellans, “nos furten les paraules…pera fer farses ab ella”, concloent que “mones son de Valencia, parlant ab reverencia”. Per lo que hem vist, pareix ser, que els catalans tambe son “mones de Valencia”, en relacio a la mona de Pasqua, sent que s’han llimitat a intentar copiar, repetir i desvirtuar.

Per a acabar, s’ha de dir, que la tradicio de la mona de pasqua valenciana, es molt mes que un pastis, per lo que una volta posada al seu puesto a la “mona catalana”, estem en condicions de procedir a l’estudi, de la “Pasqua de la mona” valenciana. Nos durà a conclusions sorprenents.

Font: http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=3888&tit=La

Read More

"El 'xe' catalán del Mestalla", per Ricart Garcia Moya

11:08 artículos historicos, catalanismo, Llengua Valenciana, Ricardo García Moya No Comments

Observando la frase “¡Xe, qué bo!“ del Mestalla, nuestras autoridades se felicitarían por el triunfo de la inmersión; es decir por lograr que la masa exhibiera un “xe” catalanizado (como ordena el traductor SALT de la consellería de Tarancón) y que lo viera toda España. La interjección "che” -con “ch” africada de chic, distinta de la fricativa “x" de Xixona-, es característica del idioma valenciano, siendo su origen un enigma que encona a lexicógrafos y etimólogos catalanes y castellanos; pues los valencianos, ¡ay!, sólo corean lo dicho por la RAE o e IEC.

Los valencianos del Renacimiento usaban un “ce” exclamativo: “Si faré. ¡Ola, ce de la posada!” (Timoneda: Castell de Emaus,1569), voz común con personajes de Lope de Rueda; autor que usaba valencianismos y que vivió en Valencia, donde editó parte de su obra. Con cierta audacia, los filólogos de Castilla suponen que este “ce” usado también en la Celestina y en comedias de Tirso sería el origen del “che” valenciano; mientras que los argentinos afirman que procede del aracuano o mapuche; y algún pillastre gallego apunta, por si cuela, que vendría del arcaísmo galaico-portugués “che”, un dativo ético. El pelanas Dr. Morínigo apunta que sería voz aimara, tomado por las tropas españolas que combatieron en el Perú; y los de Venezuela defienden su origen en la expresión “chévere”, e incluso hay quien señala como étimo el árabe vulgar seih. Pero el más astuto es el abuelo Corominas, que brinca por encima de moros, aimaras, castellanos, gallegos, araucanos,etc., e hinca bandera de catalanidad sobre “el xe del catalán de Valencia” (DECH). Así de fácil, el pícaro anciano cambia la ch por x y la valencianía en catalanidad, sin aportar testimonios de xe con esta grafía, salvo la de algún floralista de fines del XIX y los catalaneros del XX.

En la pugna por el “che”, nadie plantea la posibilidad de que sea voz nacida en el idioma valenciano, como si la forzada menopausia de nuestra lengua se remontara al XV.

Desde entonces, nuestros antepasados han - seguido creando vocablos con los recursos habituales de las lenguas vivas, fueran adjetivos como «estrafalari” (Ros, 1764), documentado en valenciano antes que en catalán, o sustantivos ornitológicos: “ave mes ruda que el quebraós” (Guerau,G.; Sátira contra Falcó, h.1580). La poderosa Gypaetus barbatus fue bautizada “quebrad.” por los valencianos renacentistas, pero la actual Generalidad rechaza la nomenclatura zoológica propia, copiando la que ordena Cataluña con las gulas TERMCAT para la “Denominació catalana danimala”. Así, si usted llama al “carronyer quebraóa” con el catalán “carronyaire trenca16,.” será considerado ciudadano culto y progresista por la mafia catalanera.

Del XVII al XIX surgen en idioma valenciano verbos como “moragar”, derivado de mora y alusivo al cromatismo: "moragava el raim” (Gadea: Tipos d´espardenya, h.1890)., y se consolidan sustantivos de oficios y objetos: “palmiter, mestre de fer palmitos” (Exulve: Praeclarae, 1643), y gastronómicos como “tararena, guisat de fesols en castanyes” (Escrig:1887), o el popular “panoli” (pa + en + oli), que ahora regresa violado por el IEC y catalanizado como “pamboli”. Los adverbios también se benefician de la acomodación morfológica, imponiéndose espontáneamente el “raere” eufónico: “yo raere del aladre” (Burguet, J. Batiste: Propietaria, 1876, p.10), que en catalán sería: “Jo enrerre l'arada”.

En el XIX, con la eclosión del teatro en idioma valenciano y la fijación de grafías de base fonética, el dramaturgo incorpora voces que no tenían reflejo en la prosa eclesiástica y cancilleresca.

La interjección “che” se consolida como voz emblemática en competencia o por evolución de otras similares. Con la ambigüedad de estos vocablos autónomos, “cha” o “chas” cumple en ocasiones la misma función vocativa: “¡Cha, mira!” (Colom: Cuatre comics docasió, 1873), exclamativa: “Cha, la teua parentela” (Liern: Aiguarse la festa, 1884); “¡Chas, tú, coca! (Lladró: La boba, 1872), o de imperativo verbal,” “Roseta, chas el barral” (Una nugolá destiu,1871); “chas par lo pronte este anell” (Bib.Nac. Ma. Inf. Tellina, h. 1700). Es evidente la conexión semántica entre nyas, chas, cha, cheic, chec y che.

El parto del “che” fue acompañado de titubeos morfológicos y variables como “chec”, de posible atracción de velar oclusiva siguiente: “¿Chec, qué no vens a la iglesia?” (Fambuena. Un francés en Almásera,1877), aunque no fue regla general: “Chec, aixó es un disbarat” (Escalante: La vanitat castigada 1855). Pero la interjección triunfante sería “che” en todo el territorio de la lengua valenciana, incluso en las canciones valencianas que se editan en la Cataluña de Milá i Fontanals: “¿Che? Vols rifat?” (Canción valenciana, Barcelona, Imp. Flotats, 1858, p.37), y en los juguetes líricos cantados en el teatro de la Zarzuela del Madrid: “ Ché, calla que ya eu sabem” (Barbieri y Liern: Dos pichones del Turia. Madrid, 1863, p. 9.)

El folclorismo de escuchar “che" en Madrid o Barcelona se convierte en seña de identidad en boca de ilicitanos: “¡Che, no signes guasón! (Sansano: Una sublevació en Jauja, E 1896); o de valencianos de LAlcora: “¡Ché, ¿qué penseu fer?,, (Bernat, Ll.: El terreno del honor 1894). o de cualquier lugar del Reino: “¡Che,quins.." (Liern: La Toma de Tetuán, 1881).La interjección se elevó a voz emblemática, “mosatros som de la Terra del Che”, siendo expresión popular en el XIX “la terra del che”(Barber y Bas: De Valencia al Grau, 1889),. usándola Llombart como título de sus “Festes de la Terra del Che” (Valencia, 1878) En la misma obra usa el gerundio valenciano “acarchotant” (p.18), del mismo ancestral étimo árabe que “carchot" (en catalán, “datellada”).

Como vemos, el idioma valenciano llevaba el “che” a Cataluña, y hasta el nombre de “micalet” (soldado), en lugar del catalán “miquelet”, llegó a usarse en la Barcelona del XVIII: “Cansó de un micalet a los cathalans” (Barcelona, 1794) Q

Pero la catalanización que rechazaba la ch afectó a los floralistas del 1880, iniciándose la claudicación que ha degenerado en el indigno “xe” del Mestalla.

Dadas las circunstancias: ¿Tendremos el suficiente orgullo para rechazar esta humillación?

Y si en Mestalla apareciera un gigantesco “che” escrito en idioma valenciano ¿la academia de catalán Canal 9 lo retransmitiría o censuraría? Ya vorem, com dia ma mare.

Ricart García Moya, Diario de Valencia, 24 de Marzo de 2002

Read More

"El peno de la conquesta, una falsa reliquia", Per Joan Ignaci Culla

17:29 artículos historicos, Joan Ignaci Culla, Lola Garcia Broch, peno de la conquesta, Unio Valenciana, Vicente González Lizondo 1 Comment

En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de reliquies que son entregades a les iglesies, sense importar molt ni la seua procedencia, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'epoca), aconseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos proxims (eren temps on proliferaven la construcio massiva d'iglesies), i d'una atra, i en funcio del tipo de reliquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplacio de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.

A manera d'eixemple, nos trobem que, sense tindre constancia per part de l'Evangeli de malformacions congenites de Jesús o dels apostols, es relacionen tres prepucis de Crist: en Anvers, Hildesheim i Santiago de Compostela. De Sant Joan Baptiste s'han arribat a contabilisar mes de 60 dits (entre ells 11 indexs) en diverses iglesies i convents europeus, 7 caps de sant Felip, 17 braços de sant Andreu, o les mes de 500 dents de santa Apolonia, en França. Tambe son curioses les llentilles i pa sobrants de «l'Ultim Sopar» en el Sancta Sanctorum de Roma, o la cua de l'aca que va portar a Jesús, en el Museu de Prehistoria Contemporania. Encara que pot ser, les reliquies mes extraordinaries d'esta enumeracio que podria ser inacabable, siguen el «suspir» de Sant Josep, que es troba en una botella depositada per un angel en una iglesia proxima a Blois i conservada ara en el Sancta Santorum del Vaticà, o el portentos estornut de l'Esperit Sant, que guardat tambe en una botella es venerava en l'iglesia de Sant Frontino i que hui està, tambe, en el Sancta Sanctorum.

La catedral de Valencia es rica en la coleccio de reliquies, pero per a no cansar al llector i posar alguna referencia de les que es conserven en la nostra Comunitat, nomes indicar que en Lliria tenim plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.

Pero parlant de falses reliquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants «exhibix» el Museu Historic Municipal de l'Ajuntament de Valencia. Entre les «perles» expostes figuren l'espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquesta en el fre i espola, encara que de totes estes reliquies la que se'n porta la palma es el famos, i hui emblema dels catalanistes, «Peno de la Conquesta». De tots estos objectes s'han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l'insistencia dels catalanistes en reivindicar, una vegada mes (en esta ocasio en motiu de l'Any de Jaume I), el «Peno de la Conquesta» com a emblema nacional dels valencians, en contraposicio de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el «Peno», es mes fals que les plomes dels arcangels Gabriel i Miquel.

Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabàs, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreres Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la provincia de Valencia, p.550: «?no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI».

Les afirmacions de Roc Chabàs, i la de tants atres investigadors, hagueren quedat confirmades ademes de historicament, cientificament, d'haver-se completat les proves oportunes. M'explique. Era principis dels anys 90, quan la regidora de l'Ajuntament de Valencia Mª Dolores García Broch, fidel a la promesa electoral (cosa inedita en la classe politica), li va demanar ajuda al gran valencianiste i llavors president del Colege de l'Art Major de la Seda, Edison Valls, l'assessorament tecnic per a, d'una vegada per sempre, desmontar la falacia del Peno. Edison va contactar en els millors experts del textil, en la vila d'Alcoy. Sense entrar ni en qüestions politiques ni culturals, i cenyint-se exclusivament a la seua professionalitat, ya a simple vista van detectar els tecnics que, el «torçut dels draps» no corresponien a l'epoca del supost orige del Peno (S. XIII), sino mes be al XV. Se'ls va propondre la realisacio de la prova del Carboni 14, per a determinar la seua data exacta, descartant-la els experts, ya que van concloure que era molt mes rigorosa, per a este cas per la seua precisio, la prova del Polen.

Mª Dolores García Broch, i en ella tots els valencians que no volen conviure en falses mentires que denigren al nostre poble, va vore trencat el seu proposit quan va rebre la prohibicio contundent de seguir en l'investigacio per part del seu president de partit (UV) i tinent alcalde, Vicente Gónzalez Lizondo. La rao, encara que incompressible, era molt senzilla: UV estava negociant, en eixe moment, en diversos partits, entre ells els de tall catalaniste liderats per Rafael Blasco i Pepa Chesa; i un dels requisits «indispensables» per a que fructificara el mateix, era la paralisacio de l'investigacio del Peno. Poc de temps despres es firmaven les «Bases minimes per a una Convergencia Valenciana». L'escandol que va provocar la filtracio i denuncia de les «Bases», redactades en perfecte catala, va abortar este proyecte politic antinatura.

A la prensa va transcendir (i aixina es va publicar) que, no es podia realisar la prova al Peno davant de l'impossibilitat de trobar la «clau» de l'urna a on es conserva, quan la realitat es que no es necessita cap clau, ya que s'obri per darrere de la vitrina.

A García Broch, l'encabotament en ser lleal al seu poble, li va costar patir un calvari en el seu partit, i els valencians nos quedarem sense la prova científica, encara que tenim les historiques que son igual de rotundes i contundents per a demostrar la falsetat de la reliquia del Peno.

Read More

Articuls historics: "¿Unitat de la llengua?, NO", per Joan Costa

21:31 artículos historicos, catalanismo, Joan Costa, unitat de la llengua 1 Comment

L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué dir-los.

Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi, “panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.

Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements de diversitat, que, ademes, son canviants.

Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s, mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula. Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant, una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven la diversitat.

En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que es pot parlar de llengües diferents.

Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix, passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits, de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana... ¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?, ¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la parla?

Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear una lliteratura de certa qualitat?

No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques” com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una, ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen, els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua li dona nom el poble que la parla.

El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero provablement tambe més discutible.

La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”, no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio. En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...) es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana, es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.

Pero ¡alerta!, que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa. No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de més fondes divisions.

En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix! Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.

El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen, pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per fets consumats.

Read More

Comentaris al dictamen de l´AVL

14:02 artículos historicos, AVL, catalanismo, PPCV, redaccio No Comments

Comentaris fets al dictamen del 9 de febrer del 2005 de l'Academia Valenciana de la Llengua (A.V.L.) en el que els seus academics catalanistes, sense necessitat alguna i sense que ningu s'ho demanara, han dictaminat que l'idioma Valencià i l'idioma català son els mateixos, anant en contra del sentir majoritari de la societat valenciana i de totes les manifestacions contraries a dita "unificacio" que al llarc de l'historia han segut vertides pels més prestigiosos escriptors i investigaors valencians i forasters.

És més que evident que desde fa uns decenis la faena de catalanisacio que ve patint la societat valenciana a mans del sistema propagandistic i institucional pancatalaniste està donant els seus fruts i més encara despres d'introduirse dins de l'Academia Valenciana de la Llengua desde a on desplega obertament i sense obstaculs la seua faena catalanisaora que te coma objectiu ultim l'assimilacio del poble i les terres valencianes dins del artificios i fictici proyecte politic conegut com els "Països catalans".

"Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià" (dictamen)

Monestir de Sant Miquel dels Reis

València, 9 de febrer del 2005

PREÀMBUL

Normes de Castelló, l’any 1932...

...el sistema acordat seria, en el futur, «rectificat i millorat», «a base d’amples acords» superadors de punts de vista diferents...

(¿A on estan eixos amples acorts que justifiquen la substitucio de les "Normes de Castelló" per la normativisacio catalana del I.E.C.? La A.V.L. no utilisa actualment les "Normes de Castelló" (ya de per si catalanistes i mal fetes) sino un calc de la normativa catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.) sense que mai s'haja pres ningun "ample acort" entre els diversos sectors valencianistes que ho valide).

...

la qüestió de l’entitat de l’idioma i de les implicacions onomàstiques que se’n deriven dista encara d’estar superada des d’una perspectiva sociolingüística, a pesar que, des del punt de vista de la ciència filològica, per una banda, i de la legalitat estatutària valenciana, per l’altra, el tema es puga considerar resolt.

(Sociollingüisticament està perfectament resolt encara que el dictamen de la A.V.L. diga lo contrari. La disciplina cientifica de la sociollingüistica determina de manera precisa que l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del català, per tant es mentira lo que el dictamen de la A.V.L. diu i eixa alusio es producte de la visio d'una "elit illustrà" pancatalanista que amaga lo que realment diu la disciplina cientifica de la sociollingüistica).

...

Com és sabut, un sector de la societat valenciana considera que l’idioma propi dels valencians coincidix amb la llengua que es parla en altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, mentres que un altre sector considera que és una llengua diferent.

(La part que considera que l'idioma Valencià es una llengua diferent al Català es significativament molt més gran que la que diu que l'idioma Valencià es el mateix que l'idioma Català, lo que passa es que els pancatalanistes tenen darrere tot el sistema propagandistic català que magnifica i amplifica artificiosament eixes veus catalanisaores).

DICTAMEN

1.

...la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra...

...Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic»...

...Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.

(La llengua propia i historica dels valencians es la que ara mateix tenim i parlem els valencians coma poble socio-politicament diferenciat i que desde una correcta perspectiva sociollingüistica se tracta de "llengua Valenciana", "Valencià" o "idioma Valencià", un idioma diferenciat i independent del Català o del que siga. Per atra part, ademes de desijable, es exigible a la A.V.L. que comence a substituir la normativisacio catalanisaora de l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.) que ara mateix oficialisa pera la llengua Valenciana, per una atra propia i genuinament valenciana, algo que hauria d'haver fet ya fa molt de temps tal i com ho exigix el seu reglament).

2. El fet que una llengua es parle en diferents demarcacions polítiques o administratives no és una característica exclusiva del valencià, sinó la situació més habitual en les llengües del món...

...Així, el portugués es parla a Portugal i al Brasil;...

(¿ Per qué no presenten el cas del Gallec i el Portugues, el Chec i l'Eslovac, el Servi i el Croata a on cada idioma es independent l'u de l'atre i conten en les seues normatives diferenciàes i independents ? Eixos tipos de casos tambe son molt habituals i no existix ningun problema en que dos idiomes que son molt pareguts vagen cada un pel seu cami, més encara si la societat que el parla ho vol majoritariament aixina (com es en el cas dels valencians)).

3. La llengua és un vehicle de comunicació i de cultura. Compartir una llengua, per tant, equival també a compartir el llegat cultural que s’ha transmés en eixa llengua...

...francesos i quebequesos, que compartixen el francés; entre portuguesos i brasilers, que compartixen el portugués, o entre anglesos, irlandesos, nord-americans o australians, que compartixen l’anglés, etc...

...I això sense perjuí que cadascun d’estos pobles tinga la seua entitat política, social i cultural pròpia.

(Lo que la A.V.L. deuria de manifestar es que el poble Valencià no es producte d'una "implantacio catalana" tal i com subliminalment sugerix en alguns dels eixemples indicats. Per atra part les seues paraules convindria que les tingueren en conte tots els politics i institucions politic-culturals catalanes que de manera manifesta i declarà defenen uns "Països catalans" politics a on claven sense ningun tipo de fonament a la Comunitat Valenciana).

4. En l’àmbit territorial de l’actual Comunitat Valenciana, la llengua pròpia dels valencians ha rebut majoritàriament el nom de valencià o llengua valenciana...

...la consciència de posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània (annex 4). Per això, la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català,...

(Es completament fals que la societat valenciana tinga una consciencia de "llengua compartida". Ademes, la consciencia llingüistica d'un poble evoluciona i tota mida involucionista per tornar arrere té un component fasciste i anti-natura que en este cas amaga ambicions politiques imperialistes ("Països catalans"), hui en dia la societat valenciana no te ninguna necessitat de "compartir" la seua llengua Valenciana en ningun atre territori (entre atres coses perque els valencians sempre ham estat separats del catalans), lo que fa falta es que se regularise i normativise el Valencià segons les caracteristiques propies i genuines del parlar valencià (cosa que ara la A.V.L. no fa). Ademes es del tot fals el que els valencians considerem al nom "català" coma sinonim pera "idioma Valencià" o "llengua Valenciana" (sino que majoritariament es tot lo contrari).

5. La denominació de valencià és, a més, l’establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Per tant, d’acord amb la tradició i amb la legalitat estatutària, l’AVL considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del nostre poble. Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua. Així mateix, és plenament vàlida la denominació de llengua valenciana, sense que este ús implique que es tracte d’un idioma diferent del compartit amb els altres territoris ja indicats.

("Valencià" es el terme més adecuat pera denominar l'idioma dels valencians. Tambe se considera valit el de "llengua Valenciana". Pero en ningun cas els termens de "Català" o "llengua Catalana" se mencionen coma valits pera ser utilisats coma denominacions de l'idioma dels valencians ("Valencià"). En este punt la A.V.L. resol que nomenar coma "català" l'idioma propi parlat pels valencians es una possibilitat que queda fora de la llegalitat vigent. Per atra part, com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià si que es un idioma diferenciat i independent del Català no te ningun sentit que el terme "Valencià" puga ser utilisat pera denominar tambe l'idioma parlat en Catalunya o atres puestos).

6. És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears...

...l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col•laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents...a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada.

(Com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del Català el nom a utilisar en "l'exterior" no pot ser atre que el de "idioma Valencià", "Valencià" o "llengua Valenciana").

7. En relació amb el model de codificació de la llengua...

...El que es proposa, per al conjunt de la llengua és, per tant, una codificació policèntrica alhora que convergent.

(Com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del Català la codificacio de l'idioma Valencià ha de ser genuinament valenciana sense tindre que "convergir" en el Català o atres idiomes emparentats. Seria convenient que la A.V.L. substituira la normativisacio catalanista que ara mateix oficialisa per una atra propia i genuinament valenciana si es que de veritat tant li interessa salvar a la verdadera llengua Valenciana).

8. Partint d’estos criteris, en l’àmbit territorial valencià, la codificació s’ha fet i es fa d’acord amb un model que incorpora les característiques pròpies dels parlars valencians, tal com es reflectix en els acords normatius adoptats fins ara per l’AVL.

(Aixo es fals, la A.V.L. hasta* ara ha fet lo que l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.) l'ha manat, deixant fora de la normativisacio de l'idioma Valencià moltes senyes propies i genuines del Valencià i implantant artificiosament atres senyes catalanes forasteres a la llengua Valenciana).

9. Sense perjuí del que assenyala el punt anterior, en els usos oficials i institucionals de l’idioma que, amb un abast general, es facen fora del conjunt de tot el seu àmbit territorial, s’hauria d’utilitzar un model de llengua convergent.

(Com desde la disciplina cientifica de la sociollingüistica l'idioma Valencià es un idioma diferenciat i independent del Català, no te ningun sentit en fer un model convergent o "pastiche artificial" de Valencià i Català pera "l'exterior". L'idioma Valencià te el prestigi i l'integritat pera representarse per ell mateixa en l'ambit que siga. Si els academics de la A.V.L. son uns acomplexats o colaboracionistes dels catalans i no tenen la dignitat pera defendre el genui idioma Valencià aci i a on siga, lo millor que poden fer es dimitir i deixar a gent verdaderament valencianista que defenga en orgull la verdadera llengua Valenciana).

- l’AVL...insta totes les institucions valencianes, les administracions, els poders públics i el sistema educatiu, així com els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i les empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic a ajustar les seues iniciatives en defensa de la denominació i l’entitat del valencià als principis i criteris continguts en el present dictamen...

(Be està que els que utilisen el terme "català" en conte d'idioma Valencià el substituixquen pel de "Valencià" (per eixemple l'universitat i les institucions catalanes) i que ademes utilisen una genuina codificacio valenciana en conte de la catalana).

- l’AVL fa una crida a tots els parlants del nostre idioma perquè, amb la màxima generositat i flexibilitat, cooperen en la solució del denominat conflicte lingüístic valencià amb sentit comú i visió de futur.

(La "generositat i flexibilitat" no han de donar peu a l'irresponsabilitat o al "deixarse catalanisar". La perspectiva de futur que la A.V.L. li dòna a la genuina i verdadera llengua Valenciana en els acorts, normatives i codificacions que ara mateix oficialisa es prou curta. Per tant, si volem donarli a l'idioma Valencià un futur més llarc, la A.V.L. tindra que descatalanisar tota la normativa que ara oficialisa, començar a pensar en clau estrictament valenciana i deixar de ser una mera comparsa de l'Institut d'Estudis Catalans (I.E.C.)).

Es una vergonya vore com estos membres de la A.V.L. apesebrats uns per un jornal millonari i catalanistes atres al servici de la maquinaria imperialista catalana no fan una atra cosa que destruir i desprestigiar cada volta més la Llengua Valenciana en conte de defendrela en orgull i conviccio.

Si l'actual govern valencià tinguera una miqueta de decencia i fora honest en els valencians, en conte de beneir este dictamen lo que faria es dissoldre esta academia de vergonya i obrir una atra nova en academics verdaderament valencianistes amants de la seua genuina i independent Llengua Valenciana.

Font: El Blog de Russafí

Read More