Hasda els anys 60 algunes de les hipótesis eren creibles per falta d`investigacio, pero hui totes elles resulten com a poc comiques. Per a "demostrar" la repoblacio catalana del Regne de Valencia donen com a prova la llegenda de les 300 donzelles de Lleida. (i se queden tan tranquils)
Pere Tomich cronista catala de mitat del sigle XV, molt criticat pels seus destarifos, pero lo que els conve ho accepten com a historic, va ser el primer en dir lo de les donzelles. Beuter (1538) va replegar la noticia afegint detalls de la seua collita i finalment Escolano va rematar l´obra afegint noves aportacions. Al referir-se al asedi de Valencia Escolano diu: "y porque antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se batia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad…… en memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ellas quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos".
Nos fixarem en alguns detalls que demostren la falsetat d`esta llegenda. La ciutat de Valencia va capitular, per lo tant l`ocupacio va ser pactada en dia i hora, entrant les tropes cristianes en la ciutat per la porta i sense oposicio. Per lo tant lo dels tres lleidatans trencant el mur no es possible i menys en un trabuc, que en temps d`Escolano ya existia, per aixo el nomena, pero quan la conquista encara no, sent per tant una invencio seua.
En quant a lleis, moneda i peses i mides. Els notres Furs no tenen res que vore en les "Costums" de Lleida, per lo tant no nos les van dur, ademes en 1238 Lleida utilizava les peses i mides d`Arago i comerciava en la moneda jaquesa,distinta a la primera moneda valenciana, el flori, i les peses i mides valencianes tenien paritat propia, distinta a totes les demes.
En relacio a la repoblacio, segons els distints historiadors li calculen a Lleida en 1238, entre 1600 i 4000 habitants, acceptant els calculs mes optimistes i aplicant la pirámide d`edats de l`epoca, Lleida i el seu entorn no disponien de donzelles en edat de casament per a vindre a Valencia, ni en un numero moltissim mes reduit del que assegure Escolano.
Per ultim el portic a on estan les cares es d`estil romanic, per lo tant construït sigles abans de la conquista, lo que fa impossible que les cares representen als lleidatans.
Com podem vore es difícil en tant poc de d`espai dir tantes barbaritats, pero a pesar de aixo, en llibres de texte, escoles i publicacions continuen mantenint la llegenda. El profesor Sanchis Guarner dia : "es cert que els valencians admiteixen llur ascendencia lleidatana, i aixì el cronista valencià Beuter (1538) creu que les famoses tres-centes donzelles de LLeida per manament de Jaime I foren dutes a Valencia per la poblacio cristiana del nou regne, foren les que dugueren la llengua catalana, per aquella pintoresca raó que donà el tortosì Despuig (1557): per ço que les criaturas mes aprenen de les mares que no dels pares".
Com en esta historia cada u que la conta, fa el seu afegitò, yo fare el meu : Per a celebrar l`arribada de les dones, van fer com recentment en el poble de Planes, una gran festa en la plaça, van menjar "butifarra catalana amb mungetas, i se van fartar de ballar la sardana".
La versió més antiga d'esta llegenda la trobem en l'obra del català Pere Tomich composta en la segona mitat del sigle XV, en la que en referència a Jaume I exposa: “e en poc temps pres la ciutat de Valencia e la mes part del Regne; e feu poblar la ciutat, de mil dones e fadrines que lo rey feu venir de Leyda e de Urgell, e a totes dona marit dins la ciutat; e apres tot aço lo dit rey feu fer furs e leys ab que la ciutat e lo regne fossen regits”.
Posteriorment Beuter en 1538 la modifica y pasa a Escolano, quedant el número en tres-centes y diversificant l'origen d'elles.
Els autors posteriors generalment tornen a fixar l'origen de totes les donzelles en Lleida, lo qual és lògic si tenim en conte que els números donats per Escolano no tenen fundament. Per posar un exemple, Escolano diu que el municipi de Sarroca aporte 34 donzelles (casaderes y en edat de procrear), quan està provat que ya en 1585 la seua població no havia de passar de 150 habitants.
La població de Lleida en el sigle XIII:
El geògraf Idrisi en el sigle XII la definix com “ciutat mitjana” en comparació en atres que considera grans.
En 1585 Cock va fer una descripció molt àmplia de Lleida, atribuintli 1.500 veïns. Lo que suposaria uns 7.500 habitants.
Ademés Ubieto per mitjà d'un detallat estudi fixa els límits que per llavors tindria Lleida, arribant a la conclusió que en el millor dels casos Lleida tindria una població d'uns 4.000 habitants, lo qual és coherent en les estimacions de Cock.
Número de dones disponibles:
Una vegá obtinguda la població de Lleida en el moment de la Conquista de València per Jaume I, és necessari obtindre el número de dones que estarien en disposició de ser portades. Per a això Ubieto procedix de la manera següent:
Presenta una piràmide poblacional, que lògicament no és la de Lleida d'aquella època, pero que servix de referència.
Prenent una població de 4.000 habitants, obtenim que hi hauria en Lleida unes 440 dones entre 15 y 25 anys y uns 430 hòmens.
Conclusió:
Fem la combinació que fem, inclús en el cas més extrem, és impossible acceptar que en 1238 hi haguera en Lleida ni mig centenar de dones fadrines disposades a traslladarse a València per a contraure matrimoni.
En tot açò, queda demostrat que aquells que utilisen esta llegenda com base per a argumentar un origen català a Valéncia y a l'idioma valencià, ho fan per dos raons possibles: ignorància supina o tendenciosa manipulació.
